Patrimoni

La meva família és de les que aquests dies han ajudat a omplir els hotels i, contràriament al que diuen les estadístiques, hem estat envoltats d'hostes nacionals i no n'hem vist cap d'estranger. Com que els de marina som gent de contrastos, aquesta vegada hem invertit les vacances lluny del mar, protegits pels ossos rocallosos de muntanyes altes i encerclats pels sembrats que alimenten un bestiar que proporciona els millors embotits i carns del país. Amb l'estada a l'hotel, terra endins, hi va inclosa la visita guiada a un monestir proper que a principis del segle XX una família ben adinerada va comprar per convertir-lo en la seva segona residència. Capricis dels amos de les indústries fabrils de la Catalunya modernista, que dedicaven la seva existència a guarnir castells i masies i a reclutar després criades perquè els traguessin la pols. De mica en mica, la nostra guia ens mostra menjadors i dormitoris, calaixeres i canelobres, quadres i tapissos, tot recarregat amb el dubtós gust de l'opulència. De tant en tant, alguna columna, algun capitell ens recorden que som a dins d'un antic monestir que la impunitat dels nous amos va transformar en un habitatge privilegiat que desprèn un sentit de la vida clarament feudal. Al claustre, van foradar una paret perquè hi entrés més llum; a la capella, van arrencar un retaule i el van fer servir per folrar les butaques de la sala d'estar; a cada cambra, hi van construir enormes xemeneies falses... “Si no hagués estat per famílies com ells –la guia sent la necessitat de disculpar-los– aquest patrimoni avui segurament seria en un museu de Chicago.” Potser té raó, però contemplant aquesta exhibició d'apropiació històrica, no pots evitar pensar en l'exemple recent del claustre guardat en una finca particular de Palamós i en la lentitud de l'administració a l'hora d'aclarir-ne l'autenticitat. Qui sap si d'aquí a cent anys, durant una visita guiada, també explicaran als turistes com es feia en el passat per convertir patrimoni públic en privat.