L'estat natural

L'atur és, no cal dir-ho, un dels drames més punyents dels temps que vivim però, encara que no siguin comparables, no és l'únic que afecta el món del treball; l'altre és el deteriorament de les condicions laborals. Qui no ha perdut la feina, qui segueix conreant la maledicció bíblica, sigui funcionari, assalariat, professional liberal, autònom o petit empresari, sabrà de què parlo si dic que d'un temps ençà totes les relacions laborals, i per tant econòmiques, s'han tensat, i les jornades de treball han tendit a eixamplar-se i a intensificar-se, i aquell mandat diví que ens allunyava del paradís i que condicionava l'obtenció del pa a la suor que ens regalima pel front, continua guanyant literalitat. Ara, a la feina, qui no sua per l'esforç físic, sua d'angúnia. Diuen que ens hem d'aixecar aviat i treballar com si fent-ho garantíssim la nostra prosperitat i el bé comú, com si no hagués quedat suficientment clar que ni la relació esforç-recompensa manté cap proporcionalitat, ni tampoc existeix cap evidència que els afanys i la dedicació en benefici propi aportin res a la col·lectivitat. Hi ha casos en què és exactament al contrari; individus que com menys treballin, escalin i prosperin, millor per a la humanitat.

Però no volia parlar de feina sinó del seu anvers, de les vacances. De les vacances pagades, és clar; de les que es poden fer sense patir per la supervivència. Qui en fa, qui n'ha fet i es manté emocionalment sa, entendrà de què parlo si parlo de l'estat natural de l'individu. Llegir fins que et venç la son i reenganxar, quan tornes a obrir els ulls, encara que sigui des d'unes pàgines enrere, assistir a algun dels múltiples concerts i espectacles que a l'estiu arriben a aquesta banda del món sense pensar en l'amenaça del despertador, fer llargues i indolents migdiades sense neguit, combatre la calor abraçant la frescor reconfortant de les onades o passejar per les paus de l'alta muntanya, o córrer món, o badar i deixar la ment en blanc. Viure sense les esclavituds d'una feina insatisfactòria, que és el que són la majoria, no únicament és molt més fàcil i natural sinó que, a més, et converteix en una persona més amable i lúcida. Deu ser per això que en els darrers segles s'ha lluitat tant per escurçar les jornades laborals, per guanyar vacances i dies de festa, per aproximar la jubilació a la vida. Ara ens diuen que els luterans o, encara pitjor, els calvinistes i la seva concepció del treball, l'austeritat i l'esforç s'han imposat i que el nostre futur estarà sotmès a les seves regles. És estrany, ja que els escandinaus i els alemanys són luterans i ja voldríem nosaltres els seus tractes; els holandesos són de tradició calvinista i és un dels països amb la jornada laboral més curta d'Europa. Diguin el que diguin els economistes d'aquests temps foscos, la direcció adequada de la història és la que ens porta a afluixar les cadenes de la vida laboral i aproximar-nos a l'estat natural que, segons tots els indicis, és el que intuïm durant les vacances.