Una llei com els fascicles

No hi ha res que faci més avinent que l'estiu s'acaba que els anuncis de fascicles per col·leccionar, aprendre o iniciar-se en totes les disciplines possibles. Cursos de ganxet, de cuina, de magdalenes reconvertides en cupcakes, de soldadets, de pintura... entre els quals no poden faltar els clàssics d'idiomes. Espots que, com el de la loteria per Nadal, recorden que el temps passa i les festes, d'aquí a res, seran només un record. Com a l'inici de cada any, fem llistes de bons propòsits i deures pendents i ens convencem que, aquest cop sí, els farem.

Els curs polític català, que s'iniciarà oficialment després de la Diada, estarà marcat per la consulta que s'hauria de celebrar l'any vinent. En segon pla, i molt més discret, quedaran altres debats oberts. Si n'hi ha un de recurrent any rere any, curs rere curs, legislatura rere legislatura, és el de la llei electoral. Pendent de fa trenta-cinc anys, les forces han reprès aquesta legislatura la negociació d'una norma complicada per l'alt grau de consens que requereix: dos terços del Parlament. Els anteriors intents –amb el tripartit i amb CiU al govern– han acabat sempre igual: en fracàs. Els partits, amb la calculadora a la mà, no estan disposats a canviar un sistema, el de distribució d'escons, que el PSC i ICV voldrien més proporcional, però en què CiU i ERC demanen que prevalgui el pes del territori. En boca de tots cada cop que esclata un cas de presumpta corrupció, la llei lectoral genera poc entusiasme entre les formacions, algunes de les quals ja auguren ara que, el més probable, és que l'únic que acabin acordant sigui la creació d'una administració electoral, que reguli les eleccions catalanes. Potser també alguna mesura de transparència, però poc més. Seria la confirmació que la història d'aquesta norma és com la d'aquells fascicles que un comença, compra el primer i potser alguns més, però que és incapaç d'acabar.