Aquest cul...

Aquest cul crec que l'havia vist abans. Disculpi el lector que comenci així aquesta columna i m'afanyo a aclarir-li que no està llegint un text pornogràfic sinó que parlo del daixonses de l'Albert Boadella, que ens l'ensenyà fa pocs dies emmarcat en una estelada retallada. I sí, efectivament, confirmo que l'hi havia vist abans, fa prop de 35 anys, quan el va exhibir vestit de frac en una fotografia publicada a Mundo Diario i en algun altre mitjà, una foto en què va escriure “Alee... hop! I què més?”, adreçant-ho a un grup d'advocats i als seus companys d'Els Joglars. Es tracta d'un episodi derivat del consell de guerra franquista que se seguia per l'obra de teatre La Torna, fets explicats amb detall per l'advocat Josep Maria Loperena al seu llibre El circo de la justicia (Flor del Viento, 2006). Amb els membres d'Els Joglars tancats a la Model, Boadella, exiliat a França, fonamentava la seva defensa atribuint als actors empresonats tota la responsabilitat sobre uns textos que ell, tot i ser el director, deia no haver autoritzat. Molts no ho van entendre i Boadella els va dedicar l'ale hop i la imatge del seu detràs. La Torna ha resultat ser una obra conflictiva també per altres motius. L'any 2006, Ferran Rañé i cinc altres exmembres d'Els Joglars reclamaren judicialment la condició de coautors de l'obra contra Boadella, que deia ser-ne autor únic. Els tribunals van donar la raó a Boadella, que ara té els drets sobre una peça en relació a la qual trenta anys abans, amb el consell de guerra en curs, marcava distàncies. La cosa tiene su miga, que dirien a Madrid, on Boadella dirigeix els Teatros del Canal del govern regional des que Esperanza Aguirre el va nomenar. Haig de confessar el meu desconcert per l'actitud d'aquest dramaturg, que he seguit des que el vaig veure per primer cop al vestíbul del Teatre Romea explicant amb mímica el resum de la vida de Serrallonga. No em desconcerten les seves opinions, que òbviament respecto, sinó la seva relació amb els poders. Durant anys va criticar institucions i poderosos fent-ne paròdies àcides, però un cop instal·lat a la villa y corte on resideixen els poders reals i s'hi manifesten grotescament, sembla haver perdut la inspiració. Madrid proporciona personatges per parodiar i situacions per criticar que, no obstant, deixen indiferent Boadella. De fet, en forma part. Una llàstima. Però què hi farem, cadascú fa amb la seva vida i amb els seus principis (i amb els seus finals) el que considera més oportú.