Aniversari

Els aniversaris són el gran misteri. Ningú no sap com funcionen, ni de què estan fets. Encara cap científic no els ha obert amb bisturí per veure quin poderós mecanisme intern els fa moure amb tanta contundència la vida de les persones i dels pobles. Aparentment no són més que una marca de tinta en un calendari, un avís al Facebook, una convenció social, però alhora marquen els punts de gir de la nostra de vida amb una precisió espantosa.

Un noi o una noia fan vint anys i de sobte senten el buit de la llibertat i la vida adulta al seu davant. Uns anys després en faran quaranta i ell sentirà la necessitat de córrer una mitja marató, fer-se un tatuatge, comprar-se una Harley i enamorar-se un altre cop, no necessàriament de la persona que fa anys que l'aguanta al seu costat, mentre que ella s'apuntarà al gimnàs, farà amics i amants nous i desenvoluparà un encantador sentit irònic de l'existència, un cop superada la fantasia infantil dels prínceps blaus que et porten a bons restaurants, planxen la roba i renten els plats de casa. Als seixanta, un altre aniversari els farà fer un nou gir existencial, repassaran de nou el que han viscut i el que els queda per viure i potser es retrobaran amb ells mateixos, més cansats però també més comprensius, més feliços i més savis del que han estat mai a la vida.

Aquest 11 de setembre farà 299 anys de la fi del setge de Barcelona i els catalans ho celebrem amb una cadena humana de punta a punta del Principat. També hauria servit anar a un bon restaurant, però en temps de crisi la cadena humana sembla una alternativa bastant raonable. En tot cas, l'aniversari, com tots els aniversaris, servirà per reflexionar sobre el que hem viscut i sobre el que ens queda per viure, ben o mal avinguts, i decidir què fer junts a partir d'ara, ja sigui fer-nos un tatuatge o proclamar una independència. I en tot cas retrobar-nos a nosaltres mateixos, un any més, i mirar de ser una mica més savis. Per molts anys.