La discriminació als EUA

Ja fa cinquanta anys del famós discurs que va pronunciar Martin Luther King (1929-1968) el 28 d'agost del 1963 en l'esplanada del Lincoln Memorial a Washington DC per reclamar treball i llibertat per als afroamericans, que aleshores vivien en un sistema d'apartheid semblant al que discriminà els negres a Rhodèsia (l'actual Zimbàbue) entre el 1964 i el 1979 o a Sud-àfrica del 1948 al 1991. Als Estats Units de la primera meitat del segle XX la discriminació era una condemna que també anava acompanyada de violència. Haver nascut negre era el principi de totes les altres discriminacions lligades a la pobresa, al gènere o a l'orientació sexual. Mig segle de lluita ha permès que les lleis racistes decaiguessin, encara que perduri el racisme, fins al punt que els EUA poden tenir un president de color (que no és afroamericà del tot) i que això no hagi provocat un daltabaix. Aquell “I have a dream” del reverend King ben bé no s'ha acomplert, és cert; però almenys es pot dir que el somni, que per a ell era “un somni profundament arrelat al somni americà”, ha aconseguit que tots els individus siguin considerats, si més no legalment, iguals i que els conservadors republicans hagin recuperat en aquest sentit l'esperit del també republicà Abraham Lincoln.

Fa cinquanta anys el reverend King reclamava els drets civils per als negres nord-americans. Mai cap altra minoria ètnica o racial no havia aconseguit una mobilització com aquella. La fortalesa del Moviment pels Drets Civils i dels sectors més radicals, influïts pel pensament de Malcolm X (1925-1965) i el seu grup Nació de l'Islam (NOI), com ara els Black Panthers de Huey P. Newton, Bobby Seale, David Hilliard o Angela Davis, era innegable i va donar la volta al món. Les escoles nord-americanes segregaven els infants per qüestions racials des de la fi de la Guerra Civil (1861-1865) i, sobretot, amb l'elecció del 19è president dels Estats Units, el republicà Rutherford Hayes, exgovernador d'Ohio, que va estendre i ampliar l'anomenada política de “reconstrucció” (un cínic eufemisme per referir-se a la segregació racial) fins i tot a zones ianquis: Nova York, Boston, Detroit o Chicago. La segregació s'instaurà arran de les anomenades lleis Jim Crow del 1876 –vigents fins al 1965– per les quals de fet es negava el dret de vot als negres perquè per exercir-lo calia complir una sèrie de requisits com ara saber llegir i escriure, tenir possessions i pagar un impost electoral. El règim d'apartheid va afectar més de 13 milions de negres. Els habitatges, les escoles, el transport, els hotels, els restaurants i fins els lavabos estaven dividits per evitar que l'home blanc es “contaminés” per la influència del negre. En algunes ciutats es va arribar a aplicar una llei marcial que prohibia als negres de sortir al carrer a partir de les deu de la nit.

Els afroamericans han estat esclavitzats, discriminats i perseguits. Ara: la injustícia comesa amb ells no es pot comparar amb les massacres perpetrades pels colons europeus contra els indígenes que ocupaven la terra que després hem conegut com a Estats Units d'Amèrica i el Canadà. Els natius van ser finalment confinats en reserves, els negres viuen en guetos, que no és el mateix. Per bé que un desafortunat article sobre l'11-S va desprestigiar-lo fins al punt de ser expulsat de la Universitat de Colorado el 2007, Ward LeRoy Churchill (1947) continua essent un dels bons especialistes sobre el genocidi wasp que va posar fi a les nacions índies nord-americanes des de pràcticament el mateix moment de la colonització. No és una afirmació retòrica apel·lar a la noció de genocidi. És una veritat com una casa de pagès. Sovint un horror en tapa un altre, diu l'historiador Dominick LaCapra, que és un dels màxims teòrics del que es coneix com a Trauma Studies. Potser és que la tendència a repetir els horrors ens satura i tendim a oblidar els traumes més antics per preservar el record dels més recents. És clar que els indígenes nord-americans –o els aborígens australians– no han tingut mai el favor d'un moviment tan actiu com el dels drets civils de King.

La diferència entre les polítiques de segregació i el genocidi és, precisament, que amb les primeres se separa i amb el segon s'aniquila o s'assimila el grup perseguit. “Mata l'indi que té dins i salva l'home” és una sentència que s'atribueix al brigadier Richard Henry Pratt (1840-1924), primer comissari de l'Institut Indi de Carlisle (Pennsylvania), un clar camp d'internament, que es pot completar amb aquella altra de l'escriptor Mark Twain (1835-1910), avui sospitós d'emprar un llenguatge racista: “Doneu sabó i un llibre d'ortografia a cada indi de les planures i deixeu-lo morir.” Als negres no se'ls va permetre “barrejar-se” amb el blancs. Als nens indis se'ls obligava a anar a les Residential Schools, l'última de les quals es va clausurar el 1972, per arrencar-los la identitat ètnica i adoctrinar-los com a bons patriotes nord-americans. Les polítiques d'assimilació van ser tan efectives, que els indígenes “integrats” també tenien esclaus negres per treballar la terra. Quina paradoxa! L'exèrcit nord-americà va acabar essent la millor arma d'assimilació quan, mitjançant l'Indian Citizenship Act (1924), es va permetre que els joves lakotes s'enrolessin per lluitar en la Segona Guerra Mundial, Corea i el Vietnam. Un bon camuflatge per a les polítiques de discriminació.

Els afroamericans poden emmirallar-se avui en un president de color com ells. Als indígenes nord-americans només els queden, per dir-ho a la manera de Sergi Vidal Parra, un alumne meu que hi va dedicar un voluminós treball de recerca, els casinos i el record de Leonard Peltier (1944), condemnat a cadena perpètua el 1976 per l'ocupació de Fort Lawton el 1970, i que encara ara és el símbol per excel·lència de la resistència índia.