La Noguera (2)

Fa uns dies, i en un to volgudament rural i fins i tot bucòlic, descrivia la descoberta a Baldomar del Ricard i l'Estrella, dels cavalls que viuen bé, i de l'harmonia possible entre l'home (la dona) i la natura. Diuen que en la vida tot és voluntat; i quan en sentim la mancança, hi ha massa coses que grinyolen. El d'avui és un article volgudament crític amb la incapacitat de crear societats cohesionades. I el paisatge és també la Noguera (tot i que seria hipòcrita no veure-ho també a Tortosa, Barcelona, París, Londres o Nova York).

Tinc una mena d'obsessió personal, i d'alguna manera professional, a mirar de buscar l'ideal (per definició inabastable) de construir societats cohesionades. I els catalans ens omplim la boca i la identitat dient que som un país que ha sabut treballar amb excel·lència la cohesió social. I si és cert que hi ha exemples reeixits i fins i tot fenòmens dignes d'anàlisi de com hem construït realitats respectant la diversitat, visitar després de més de vint anys el nucli antic de Balaguer m'ha provocat una de les sensacions més displaents de les vacances. Recordava els carrerons del nucli antic com una mena de pessebre, amb botiguetes antigues convivint amb artesans que havien fet l'esforç d'actualitzar propostes. I si és cert que hi ha resistents dignes de creus de Sant Jordi, el cert és que el deteriorament de la riba vella del riu és insultant. El riu divideix Balaguer en la part nova i digna i la vella i indigna. Un nucli antic, on resideixen majoritàriament nouvinguts, i un col·lectiu important de la comunitat gitana, és un indret brut, abandonat. I s'ha construït a l'altra banda del riu una ciutat on sí que es pot viure. Travessar el pont és una bufetada ofensiva a qui vol veure. I no invertir per dignificar el nucli antic és no entendre què significa treballar per la cosa pública. Escric des de l'impacte de passar d'un cantó a l'altre del riu, i sentir la necessitat de dir amb contundència que aquest no és el model de ciutat cohesionada al qual caldria aspirar.