Protecció per poder estar blanca

La societat moderna ha consagrat fer bronze com a signe d'identitat cultural associat amb viure bé i tenir cura del propi aspecte. Fins al punt que, a finals del segle XX, van florir com bolets centres estètics especialitzats a deixar-te d'un color torradet gràcies als raigs UVA. Ara bé, al llarg de la història estar morè no ha tingut el mateix significat que en l'actualitat. De fet, a l'antiguitat tenir la pell més fosca s'associava amb un estatuts social de baix nivell; per aquest motiu les dones es pintaven la cara amb diversos productes per tenir un aspecte translúcid i en feien servir d'altres per protegir-se del sol, els precedents de la moderna crema solar.

Les egípcies feien servir oli d'oliva per protegir-se del sol –però no perquè els preocupessin els efectes nocius de la radiació ultraviolada, sinó perquè no volien que les prenguessin per esclaves o gent del camp– i es pintaven la cara amb guix. A Roma i Grècia feien servir tècniques semblants i a mitjan segle X es va començar a fer servir l'arsènic com a agent blanquejant. El segle XVI, a Anglaterra, la reina Isabel I tenia el costum d'usar derivats de l'arsènic i el mercuri per semblar més blanca.

Amb l'auge de la Revolució Industrial i la institucionalització de períodes de vacances associats amb el fet d'anar a la platja, es va invertir la tendència. Es va començar a associar el bronzejat amb nivell social i amb salut i descans. Qui va acabar de revertir la tendència va ser, els anys vint del segle passat, la dissenyadora Coco Chanel, que va lluir morenor durant una de les seves desfilades de moda després de passar unes vacances a la Riviera francesa.

Abans que es trobés la fórmula definitiva, els químics van haver de fer moltes proves. El 1887 a Alemanya se n'havien fet amb un producte anomenat taní. Durant el segle XIX es van fer servir la quinina i l'esculina –un tòxic que s'extreu de la castanya– i, a començaments dels segle XX, es van fer proves amb el petrolàtum (oli natural) i també amb olis vegetals que es combinaven amb òxid de zinc, sals de magnesi i bismut.

El que es considera el primer bronzejador modern el va inventar l'any 1935 el fundador de L'Oréal, Eugène Schueller, que li va posar el nom Ambre Solaire. El va batejar amb aquest nom perquè es presentava en una ampolla de color ambre. Schueller va prometre que la seva crema solar bronzejava “cinc vegades més de pressa que altres mètodes, i sense cremades”.

Com molt sovint quan es parla d'història, però, la paternitat del primer bronzejador no està clara. Si bé hi ha força autors que diuen que va ser el francès Schueller, altres atorguen el mèrit al nord-americà Benjamin Green i al seu Coppertone de color vermell. Green hauria rebut l'encàrrec de trobar una manera que les tropes americanes que lluitaven al Pacífic no es cremessin durant la Segona Guerra Mundial i que substituís, per tant, l'oli de parafina que feien servir els militars. Green va crear una loció cremosa, blanca, aromatitzada amb essència de gessamí, que donava a la pell un aspecte rogenc. Coppertone es va posar de moda als Estats Units mentre que Ambre Solaire ho va aconseguir a Europa.