Eichmann a Barcelona
La recent pel·lícula de Margarethe von Trotta sobre Hannah Arendt ens serveix per revisitar una de les obres fonamentals del pensament contemporani, Eichmann a Jerusalem. El segrest del coronel de les SS, i el seu posterior judici a Israel serví a la filòsofa nacionalitzada nord-americana per reflexionar en profunditat sobre la naturalesa del mal. Arendt, jueva alemanya que patí les lleis repressores nazis, que passà per un camp de concentració, féu un ingent esforç per mirar-se, amb desapassionament, la freda lògica de l'holocaust jueu. I no veié en l'antic jerarca nazi la caricatura de monstre que la fiscalia dibuixà, sinó que trobà en el responsable de la deportació de milers de jueus als camps d'extermini la inquietant vulgaritat d'un buròcrata que s'excusava dels seus crims a partir de l'obediència deguda, a la consciència de formar part d'una eficient (i terrible) maquinària administrativa. Eichmann fonamentà la seva defensa a partir d'allò que forma part quotidianament de la lògica d'un poder o d'una empresa; simplement seguia amb fidelitat i diligència les indicacions emanades des de la superioritat. L'acusat, com tants altres milers de persones que no eren essencialment malvades van renunciar a qüestionar ordres fins al punt de bloquejar els seus instints morals mentre esdevenien els perversos engranatges d'un terrible extermini de sis milions de jueus, i centenars de milers de gitanos, disminuïts, homosexuals, oponents polítics o 9.000 republicans espanyols. La filòsofa, en aquest sentit, cisellà un concepte que ens permet comprendre què fou allò que s'esdevingué en el tràgic segle XX: la banalització del mal.
El judici a Eichmann, des d'un punt de vista estrictament jurídic, no fou precisament objectiu. Fou concebut com una catarsi en un estat jueu en construcció, per part d'un tribunal compost essencialment per supervivents de l'holocaust i parents de les víctimes. El veredicte de culpabilitat i la sentència de mort ja estava prevista molt abans del seu inici. Tanmateix, malgrat les imperfeccions tècniques, no es pot qüestionar la justícia de la seva condemna i execució. Eichmann, com qualsevol altre implicat en l'assassinat en massa més terrible del segle XX, mereixia un càstig, primer pels seus crims, i segon, i no menys important, com a constatació que no és justificable l'obediència com a excusa a la complicitat i participació.
La història d'Eichmann i les reflexions d'Arendt són, malauradament, pertinents en l'actualitat. Allò que la majoria de mitjans encara anomenen “crisi” segueix una lògica similar. Les elits extractives globals han decidit la despossessió massiva de la ciutadania mundial. El seu increment patrimonial té una clara correlació amb l'espoli material, de drets, de condició humana de la majoria social. Per assolir aquest objectiu de reforçament del seu poder, han perfeccionat una maquinària legal, econòmica i propagandística, tan sofisticada com perversa: la privatització, l'endeutament, les reformes laborals, les retallades als serveis públics, els desnonaments, la desocupació massiva, el robatori financer a gran escala l'exclusió creixent, la pobresa, els nens desnodrits, la imparable allau de suïcidis... És cert que no hi ha xemeneies fumejant; tanmateix, estats com Grècia han perdut més percentatge de la seva riquesa ara que al llarg dels cinc anys d'ocupació nazi. La caiguda de l'esperança de vida demostra la letalitat de les polítiques vigents. La desocupació massiva al nostre mateix país, o els desnonaments sistemàtics representen l'assassinat civil de centenars de milers d'individus i famílies. Les receptes de l'FMI recorden els pitjors experiments socials d'infausta memòria. Les declaracions de representants de la patronal sobre la intenció de desposseir de drets als treballadors són d'una monstruositat tel·lúrica. Aquesta maquinària disposa, també, de diversos engranatges: intel·lectuals que dissenyen i justifiquen aquestes polítiques, polítics que legislen, institucions internacionals que empenyen els governs a practicar polítiques perverses, administradors que executen, financers que se'n beneficien, economistes que experimenten amb societats sotmeses a xocs continus, empresaris i executius que acomiaden o rebaixen sous en proporció al seu enriquiment personal, jutges que ordenen desnonaments, policies que reprimeixen la dissidència... Com amb el nazisme, el totalitarisme neoliberal requereix l'obediència d'uns executors disposats a renunciar als seus criteris morals a fi de complir ordres. I tanmateix, precisament això és el que menys els exonera de la seva responsabilitat.
El títol d'aquest article reivindica una necessitat. Aquí, com a arreu, existeixen desenes de milers d'Eichmanns que, com el fosc coronel de les SS, han de pagar pel mal causat, allà on s'han produït les conseqüències dels seus crims. Aquells economistes, empresaris, polítics que han estat responsables d'aquest, en termes d'Engels, genocidi silenciós, i que han propiciat milions de víctimes a Barcelona, Madrid, Atenes, Lisboa o Brussel·les, han d'ésser jutjats per aquells que han patit les conseqüències de les seves accions o omissions. Com en el procés de Jerusalem, no valdrà l'excusa de l'obediència com a justificació dels crims. Al cap i a la fi, no ens podem permetre deixar passar per alt aquesta banalització del mal al qual, malauradament, ens estem acostumant.
