Una beguda blanca curativa

Entre les múltiples begudes que es poden fer servir per alleujar les servituds de la calor estival, n'hi ha dues que es poden adquirir, majoritàriament, a les gelateries. Són l'orxata de xufa i els granissats.

No hi ha gaire acord sobre l'origen de l'orxata de xufa. De fet, hi ha un origen llegendari de la paraula i un altre de més prosaic. Els estudiosos –que d'això de la xufa també n'hi ha– afirmen que el cultiu de la xufa ve d'antic i que s'ha constatat la presència de tubèrculs a l'interior de sarcòfags i tombes egípcies de les primeres dinasties. Teofrast explica que en terres arenoses creixia l'anomenada malniathalle, que era de forma rodona i que no tenia ni os ni pell. Els egipcis coïen els tubercles, cosa que els feia tornar més dolços i els assaborien, aleshores, com si es tractés d'unes postres. Hi ha qui defensa, però, que l'origen de la xufa es troba a la regió del Xuf, al Sudan.

En llibres d'autors perses i àrabs se'n troben referències; alguns escriptors xinesos recomanaven la beguda del suc de xufa perquè estimulava la gana, tenia efectes tranquil·litzants i ajudava al benestar general de la persona que l'ingeria.

Des d'Egipte, el cultiu de la xufa s'estén al nord d'Àfrica i arriba a la península Ibèrica i a Sicília amb les onades islàmiques de l'edat mitjana. La prohibició en el món islàmic de consumir alcohol podria haver afavorit el consum de l'extracte de xufa com a beguda refrescant, a banda de les seves reconegudes propietats medicinals.

La cultura islàmica va expandir el cultiu de xufa al País Valencià. Hi ha constància que al segle XIII ja s'hi consumia àmpliament una beguda refrescant anomenada llet de xufes.

Pel que fa a l'origen etimològic de la paraula és on apareixen les primeres discrepàncies. Des d'un punt de vista estrictament lingüístic s'especula que la paraula orxata prové d'ordiata, que vol dir ‘feta d'ordi'.

Ara bé, des del punt de vista llegendari, s'explica que el nom el va encunyar el rei Jaume I quan va conquistar València. Segons la tradició, quan va entrar a la ciutat, una jove li va oferir un got d'una beguda blanca com a regal de benvinguda. El rei, després de provar-la, va preguntar què era allò, a la qual cosa la jove li va contestar que era llet de xufa. Jaume I, diu la tradició, va contestar: “Això és or, xata!”, i d'aquí derivaria el seu nom.

En qualsevol cas, la primera referència que es troba d'aquest nom a l'Estat espanyol és a finals del segle XVIII, en el llibre Flora española o historia de las plantas que se crían en España, en què el científic José Quer esmenta l'orxata com a bon remei contra les úlceres de boca i genives.

Per als que no són amants del gust de la xufa, sempre els queda l'alternativa, entre d'altres, del granissat. L'origen d'aquest dolç líquid gelat, que es diu que és vigoritzant i tonificant, té els seus orígens al segle XVIII aC a Mesopotàmia. Aleshores feien servir fruita, mel i gel per fer-los. D'allà va passar a l'Orient Mitjà, Egipte i Grècia fins arribar a Occident.