Moltes cadenes

És curiós que tot aquest tema de la Via Catalana cap a la Independència hagi canviat la connotació d'un mot que normalment va associat a la manca de llibertat, a la coacció i al sotmetiment: cadena. Una cadena es fa servir per mantenir quelcom lligat, per evitar que no se'ns escapi o que no ens ho robin. La virtut de la Via Catalana és haver canviat aquesta connotació i fer de la cadena una eina d'alliberament.

Alhora, quan molts poders mediàtics i fàctics ens començaven a fer creure que el procés s'estava desinflant, la Via Catalana ens ha tornat la il·lusió de veure que tot és a les nostres mans i que els líders polítics van, un cop més, a remolc de la voluntat majoritària dels catalans, un fet que posa molt nerviosos els contraris a la independència, perquè és molt més difícil fer front a tot un poble que a un grapat de polítics més o menys persistents.

Aquest nerviosisme provoca reaccions molt divertides, com ara la cadena convocada per grups unionistes per encerclar la Sagrada Família, en què hi haurà la presència de la presidenta del PP, Alícia Sánchez Camacho, si els seus assessors no li fan fer marxa enrere per evitar un ridícul èpic.

Totes les propostes sobre el futur de Catalunya són legítimes, per això crec que el dia 11 de setembre s'haurien de fer totes les cadenes possibles, per poder comparar el suport popular a cada proposta. Que els unionistes convençuts que cal deixar-ho tot com està facin la seva cadena humana, a veure si són capaços d'encerclar la Sagrada Família. Que Pere Navarro convoqui una cadena federalista per sumar tothom qui cregui que una Espanya on tots els pobles convisquin en igualtat és possible. Que Duran i Lleida organitzi una cadena humana confederalista. Fins i tot si l'inefable Cao de Benós vol proposar la instauració d'una dinastia comunista hereditària a Catalunya, que convoqui una Via Estalinista.

Ben pensat, no en caldran, d'altres cadenes. El dia 11 de setembre Catalunya i el món tindran ben clara quina és la voluntat majoritària del poble català.