Opinió

Noves ofensives

Encara que grans poders governamentals, econòmics i mediàtics fan tot el possible per minimitzar-ho, s'imposa un fet: el procés sobiranista ha trasbalsat el panorama polític. I ho ha fet amb tanta força que es perfila com el punt d'inflexió política més important des de la Transició. El moviment sobiranista ha evidenciat de nou l'irredempt fons teològic d'un espanyolisme més sacre que civil, més èpic que polític. La prova d'aquest fenomen la tenim en el fet que els balls de sabres, la violència legal, les amenaces i les llegendes de Viriato o el Cid Campeador continuen essent l'argumentari principal i sovint exclusiu de l'espanyolisme més primari, molt massiu d'altra banda. El moviment sobiranista ha tingut també la virtut de qüestionar mentalitats assentades en un autoritarisme endèmic. En concret, la d'aquells unionistes sorpresos de descobrir que existien altres universos, altres marcs d'interpel·lació política. Estaven acostumats a guanyar tots els partits sense ni haver de baixar de l'autobús. Estaven avesats a l'espanyolisme per defecte, aquell que no ha de rebaixar-se a discutir res i que, en el pitjor dels casos, tanca qualsevol debat cridant els cosins Zumosol (Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem). Per aquest motiu concebien el llenguatge com a patrimoni exclusiu i, consegüentment, decretaven diccionaris en què el nacionalista, com l'infern de Sartre, sempre era l'altre. Per aquest motiu podien permetre's impunement agressions benintencionades, fonamentades en el paternalisme autoritari, i, per exemple, parlar de “lenguas periféricas” per referir-se a tots aquells idiomes de l'Estat que no són el castellà. Per això, com feia José Montilla, podien eludir el component polític del nacionalisme català i rebaixar-lo a condició de patologia mental. El tsunami civil de l'independentisme també ha somogut les poltrones de la política professional. I també ha posat la progressia política contra les cordes, col·locant-la en el destret paradoxal i el mal tràngol estètic d'haver de negar un exercici democràtic com el dret a l'autodeterminació. Per això, des d'aquesta reedició ancestral de l'espanyolisme progressista, en els propers mesos s'insistirà en una de les estratègies ideològiques més abjectes en democràcia: protegir-nos de nosaltres mateixos. Se'ns dirà que, en nom de la pau civil i la cohesió social, és millor evitar que puguem decidir. Defensem-nos contra aquest nou segrest que novament ens relegaria a la minoria d'edat mental.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.