Les conseqüències socials de la crisi

És molt cert que resoldre el “problema econòmic” és una condició necessària, encara que no suficient, de la civilització. Per això és tan important esbrinar amb precisió quines són les conseqüències socials que està provocant la crisi que encara patim i que no està gaire clar quan començarà a remuntar. Sobretot si es té en compte un aspecte absolutament fonamental de la qüestió: el repartiment dels costos de la crisi comença a ser percebut per una majoria qualificada de la ciutadania com un cas clar d'injustícia, al ser repercutits bàsicament en les classes popular i mitjana. En efecte, la fórmula europea d'ajust –imposada per Alemanya– s'esgota en unes retallades que limiten substancialment les prestacions de l'Estat de benestar i la capacitat adquisitiva dels assalariats. Serà suficient per rellançar l'economia dels països endeutats del sud d'Europa? O bé provocarà, tard o d'hora, una crisi social?

John Maynard Keynes es va passar la vida buscant una via intermèdia entre el sistema lliberal i el col·lectivista, amb la finalitat de salvar l'essencial del lliberal –la seva “estructura central”– mitjançant concessions lògiques i justes al col·lectivista. Aquesta és l'actitud que va adoptar a l'enfrontar-se a un problema diferent però també radicalitzat: el de les indemnitzacions imposades a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. Encara que es tracti de situacions diverses, aquella experiència –recollida en el millor llibre de Keynes: Les conseqüències econòmiques de la pau– té un alt valor exemplar. En efecte, a l'acabar la guerra –1918– tot Europa s'enfrontava a una caiguda absoluta del seu nivell de vida a causa de la inflació, la pèrdua del control en els recursos del Nou Món, l'afebliment de les virtuts de prudència, càlcul i previsió –que són les bases que fan possible l'acumulació de capital–, una distribució de la renda radicalment desigual sostinguda amb trampes i enganys, i per l'erosió irreversible de les “condicions psicològiques” subjacents a l'ordre social.

Estant en aquesta situació, en lloc de cercar una “bona pau” que abordés directament tots aquests problemes –que, s'ha de repetir, afectaven tant vencedors com vençuts–, es va optar per una “pau cartaginesa”, que pretenia carregar totes les conseqüències de la guerra sobre Alemanya, obligant-la a pagar als vencedors unes “reparacions” molt elevades, fora de la seva capacitat de retorn. S'ha de tenir en compte que Alemanya tan sols podia pagar les “reparacions” a través d'un superàvit d'exportació, que li proporcionaria divises estrangeres per pagar el seu “tribut anual”. No obstant, durant els cinc anys previs la guerra, el dèficit comercial d'Alemanya havia sigut d'una mitjana de 74 milions de lliures esterlines anuals. Keynes, per la seva banda, va dibuixar una sortida econòmica de la guerra ben diferent. En primer lloc, va defensar que els “deutes interaliats” per crèdits de guerra –de la Gran Bretanya amb els Estats Units i dels altres aliats europeus amb la Gran Bretanya– s'havien de cancel·lar, deixant el contribuent nord-americà amb una passiu net de 2.000 milions de lliures. En segon terme, va sostenir que s'havia de crear una “unió de lliure comerç” europea per contrarestar la “desorganització econòmica” de les “innombrables noves fronteres polítiques”. I, per acabar, va assenyalar la necessitat d'un nou préstec internacional, provinent fonamentalment dels Estats Units, per finançar la balança comercial negativa de l'Europa continental i estabilitzar els tipus de canvi. En resum: el Tractat de Versalles va imposar unes duríssimes “reparacions” a Alemanya, que aquesta mai podria pagar; Keynes, al contrari, considerava que hauria estat “savi i just” deixar-les en 2.000 milions de lliures i, a més, adoptar les tres mesures indicades per rellançar l'economia continental i fer possible, de retruc, que Alemanya pagués els 2.000 milions de “reparacions”. S'ha d'afegir que Keynes també va defensar, amb èmfasi creixent, la idea que cada país tenia l'obligació prioritària d'equilibrar la seva pròpia economia, és a dir, que els països han de resoldre primer els seus problemes.

“L'intent de Keynes –escriu Robert Skidelsky– destaca avui en dia per la seva ingenuïtat, atreviment i clarividència. Cap dels seus plans va ser adoptat. Les reparacions i l'amenaça del deute van seguir enverinant les relacions internacionals durant anys, tal com Keynes va predir. Una Alemanya empobrida desencadenà una guerra salvatge, com Keynes vaticinà que succeiria.” De fet, l'opinió pública nord-americana no estava preparada perquè els Estats Units assumissin el lideratge mundial; ni tan sols l'esblishment anglòfil de la costa oest estava preparat perquè els Estats Units financessin la reconstrucció d'Europa. Però Keynes va mantenir el seu punt de vista, preguntant-se si tots els plans –sensats o esborrajats– per cobrar les “reparacions” no entenien malament la vida econòmica moderna, ja que “és una estupidesa suposar que existeix qualsevol mitjà a través del qual una nació moderna pugui extraure d'una altra un tribut de forma continuada durant molts anys”.

Tornem al present. La reactivació de l'economia europea no necessitarà –a més dels inevitables ajustos– una minoració del deute dels països del sud als creditors del nord, en forma de quitança o d'espera a molt llarg termini? No caldrà també una nova injecció creditícia? La resposta, tots la sabem. I, si la sabem, per què no es posa en pràctica? Perquè Europa, com a cos polític, no és res més que una entelèquia.