Després de les vacances
Després de les vacances tornem a la feina, aquells afortunats que encara en tenim, i a la crua realitat d'una crisi que no dóna treva, sobretot, a les generacions més joves i més ben preparades en què l'atur resulta insuportable. I, des del món de la política, ningú hi troba solució per molt que el govern de Mariano Rajoy faci ús d'una retòrica triomfalista dient que s'ha tocat fons i que a partir d'ara les coses aniran millor. Més realista i sensat es mostra el govern d'Artur Mas, que, ofegat pel setge econòmic del govern espanyol, no pot ocultar la duresa de la situació. És cert que tots dos governs van rebre una herència molt difícil de gestionar: en el quart trimestre de l'any 2010 (moment del canvi de govern a la Generalitat), la taxa d'atur era a Catalunya del 18,0% i del 33,5% entre els joves de 20 a 24 anys i en el quart trimestre de l'any 2011 (moment del canvi de govern a Madrid), aquestes taxes eren a l'Estat espanyol, respectivament, del 22,8% i del 44,4%. Doncs bé, en acabar el segon trimestre d'enguany l'atur s'havia enfilat a Catalunya fins al 23,8% i el 48,9% entre els joves de 20 a 24 anys i a l'Estat espanyol fins al 26,3% i el 52,7% (dades d'Idescat). No és cap consol que les dades estatals siguin pitjors que les catalanes, perquè la realitat és que un de cada quatre catalans es troba sense feina i un de cada dos joves catalans, inclosos molts dels que tenen estudis universitaris, està en la mateixa situació. Literalment, dia a dia, s'està destruint el futur del país.
Aquest és un aspecte que, juntament amb la sort que va córrer l'Estatut del 2006 –l'últim i fallit intent per posar fi al drenatge fiscal i per trobar un encaix de Catalunya a Espanya respectuós amb la llengua i la cultura catalanes i amb les aspiracions d'autogovern dels ciutadans–, expliquen la desafecció envers Espanya i el fort creixement de l'independentisme transversal a casa nostra. La manifestació del 10 de juliol del 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional que mutilà, fins fer-lo irrecognoscible, l'Estatut, demostrà que la via estatutària no tenia recorregut, que estava definitivament morta. La manifestació de la Diada de l'any passat constatà el tomb que havia donat el país, que apostava per esdevenir un nou estat d'Europa. No és la primera vegada que la societat civil i els moviments socials van a davant dels polítics quan aquests no estan a l'altura del moment. Per contra la fortalesa de la societat civil i dels moviments socials ha estat una de les característiques més constants de la història de Catalunya.
Alerta doncs, la cadena de l'11 de setembre hauria de servir per explicitar clarament la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya (cal no fallar a les Terres de l'Ebre) en favor del dret a decidir el seu futur; però, alhora, hauria de ser també una demostració de la cohesió social del país enfront de la crisi i de solidaritat amb els que més la pateixen, els aturats i els joves, perquè, com recordava Xevi Xirgo en aquest mateix diari dimarts passat, aquest és un país “que s'aixeca aviat, molt aviat, en alguns casos per després anar-se'n a Alemanya”. En les actuals circumstàncies seria un error imperdonable fiar-ho tot a la voluntat del dret a decidir deslligant-lo de la reclamació de polítiques eficaces per trobar una sortida solidària a la crisi, puix demà ens podríem trobar amb una Catalunya independent, però terriblement envellida, ja que els nostres joves haurien marxat a buscar-se la vida en altres terres. El dia 11 no fallarà la cadena, ens hi juguem la credibilitat del país, però el 12 cal continuar empenyent per sortir de la crisi amb el menor cost social possible. A fi de comptes són les dues cares d'una mateixa moneda.
