El forat negre de Síria
Algú sap de què va el conflicte de Síria? No. I què farà B.H. Obama? Encara menys. El Financial Times va publicar fa pocs dies una carta d'un lector titulada “A short guide to the Middle East”, que diu: “L'Iran està al darrere d'Al-Assad, i els estats del golf Pèrsic estan contra Al-Assad. Al-Assad està en contra dels Germans Musulmans, i aquests i Obama, contra el general Sisi. Però els estats del golf estan a favor de Sisi i, per tant, contra els Germans Musulmans. L'Iran sosté Hamas, però Hamas està a favor dels Germans Musulmans. Obama també, però Hamas està contra els Estats Units. Els estats del golf són proamericans. Però Turquia està, al costat dels estats del golf, contra Al-Assad; tot i així, Turquia està a favor dels Germans Musulmans i contra el general Sisi, el qual rep suport dels estats del golf.” S'hi pot afegir que tots estan, en diferent mesura i segons el moment, contra Israel com a font de tots els mals, i que, faci el que faci al capdavall el líder del món lliure —un títol com més va menys escaient—, el factor sorpresa està descartat. O, més ben dit, el que està descartat és el protagonisme dels Estats Units en aquell tros de món, on sembla que se'ls convida a resoldre els embolics com bonament els sembli; és a dir, amb matances indiscriminades. La política americana des de la Segona Guerra Mundial havia estat sostenir els aliats del món occidental i contenir els seus enemics, però el president actual sembla decidit a fer exactament el contrari. Rere la retòrica benintencionada del famós discurs del Caire —“cap sistema de govern no pot ni ha de ser imposat sobre una nació per cap altra”— s'amagava aquesta renúncia, que està comportant la cessió del món sunnita a l'islam radical dels Germans, la passivitat davant la Pèrsia nuclearitzada i l'oblit de qualsevol “lluita contra el terrorisme” en un àmbit global, tot confiant que, si se'n presenta algun a Massachusetts, ja li espiaran el Whatsapp. I a Europa, on fa temps que ningú no toca la cassola pels carrers perquè es veu que no hi ha cap guerra de què valgui la pena parlar si no s'hi ha embolicat la Casa Blanca, predomina una relaxació general, com si el premi Nobel de la pau ho tingués tot controlat i no ens pogués venir cap mal de l'orient. De moment, el desgavell de Síria i de les primaveres islàmiques s'està traduint en una afluència de refugiats que no tendiran pas a anar cap a la Xina ni cap a Rússia ni cap a l'Africa, sinó cap a Europa. Veurem què fem.
