Pujar escales
Un cop tornats a Indiana, penso què és el millor que hem viscut aquest estiu a Catalunya. Sempre tinc la mania de donar voltes a les coses que han passat, com si en lloc de mirar endavant mirés enrere, què ha sigut el millor que has fet avui, dic cada vespre, com al final de L'éducation sentimentale quan Frédéric i Deslauriers recorden “ce que nous avons eu de meilleur”, potser perquè per la gent que ens agrada la literatura és més intens recordar les coses que no pas viure-les.
En fi, jo diria que la millor escena de l'estiu va ser el dia que vam anar al pis de Lloret a celebrar el sant de la meva mare. Quan hi vam arribar la meva dona, en Folc, jo i la meva àvia, que l'havíem anat a buscar a la residència, ens vam trobar que havia marxat la llum i que l'ascensor no funcionava. La meva àvia fa temps que li flaquegen les cames, va amb cadira de rodes i només camina a la residència amb un caminador. Per tant, no podíem pujar fins a un tercer pis a peu i havíem d'esperar que tornés la llum o anar a un restaurant.
Vam esperar una bona estona, cada cop més impacients. “Malaguanyades gambes”, deia la tieta, que ja rumiava a quin restaurant podríem anar. Però llavors l'àvia, que es veia a venir que es quedaria sense gambes, va dir que provéssim de pujar les escales. I amb una mà arrapada al meu braç, l'altra mà a la barana, el meu pare falcant-la per darrere, la mare portant una cadira perquè reposés a cada replà, la meva cosina il·luminant l'escala amb un lot i la tieta dirigint l'orquestra, “Cuidado, mama, a poc a poc”, l'àvia va pujar, impertèrrita, els tres pisos. La meva dona ens seguia a darrere agafant en Folc, que ja té un any i que també intentava pujar gatejant, ara una mà, ara una cama.
Ja sé que està molt vist això de parlar de la cultura de l'esforç, i s'ha d'anar amb compte perquè de seguida et trobes repetint els tòpics que ensenyen a les escoles de negocis i a la secció de Dinero de La Vanguardia. A més, l'esforç de pujar cap amunt ja no ens serveix com a al·legoria nacional. Ara el que ens cal no és avançar, sinó plantar-nos, construir el nou estat i simbolitzar-ho unint-nos en cadena tal com farem demà passat (nosaltres vam anar a la Via Catalana de Cincinnati abans-d'ahir i va ser fantàstic).
A la fase anterior del catalanisme, la fase nacionalista, la imatge d'anar cap amunt sí que ens representava com a col·lectiu. A Ubú president hi havia una escena en què Ramon Fontserè es despistava i pujava unes escales, i el psiquiatre que el tractava li diu: “On aneu, Excels? Per aquí no”, i Fontserè respon: “Ai, és que jo sempre cap amunt, sempre cap amunt.” Aquesta sàtira del president Pujol ens feia molta gràcia als anys noranta, però és fascinant de veure com ha canviat el significat de l'escena. Si fa vint anys Boadella encarnava el crític subversiu i Pujol, el poder establert, ara s'ha vist que la realitat era la contrària: l'èpica de Pujol era molt més transformadora del que semblava i la subversió de Boadella en el fons reproduïa l'ordre constitucional. Jo ara no em vull fer el llest, però d'això me'n vaig adonar de seguida: quan l'obra retratava Pujol com el Hitler de Chaplin jugant amb la bola del món, o li feia dir un “Tot per la pàtria” franquista, o satiritzava la reina d'Anglaterra però mai cap polític espanyol, era obvi que Boadella defensava un discurs constitucional que no ha fet sinó exacerbar-se amb els anys.
Doncs res, l'únic que volia dir és que, encara que ara ens toqui plantar-nos i construir l'estat, és una joia mantenir viu aquest esperit esforçat de tants catalans que ens ha fet pujar fins on som. És un comentari una mica carrincló, però la gesta de la meva àvia aquest estiu bé s'ho val.
