Kilmainham

A Dublín hi ha la presó de Kilmainham, on van ser engarjolats alguns dels irlandesos que van lluitar en la revolució i independència del país. També hi expliquen les seves condicions, per què va ser una presó avançada al seu temps o com li va afectar la gran fam d'Irlanda al segle XIX. Hi vam anar en una visita guiada en anglès, en un grup on destacaven les samarretes dels seguidors del Celtic, rabassuts, cervesers, trempats. Aquell dia a la tarda Dublín acollia un Celtic-Liverpool que tenia la ciutat regirada. Vaig intentar imaginar-me aficionats d'aquí abillats amb la samarra del seu equip seguint amb atenció una visita històrica i crua dins d'una presó, aplaudint agraïts i emocionats al final de la visita.

Però encara rai si la diferència només residís en l'amplitud de la samarra futbolística. Després et ve al cap Montjuïc i si mai hi explicarem i ensenyarem com i per què van ser afusellats Ferrer i Guàrdia, Lluís Companys i tants d'altres catalans. Això hauria de passar si ens procuréssim una normalitat que ens permetés deixar de dur xiclet a les soles de la sabata. I tot i així, caminem. I 300 anys després del setge que acabaria per arrasar el 17% de la ciutat i expulsar milers de barcelonins de casa seva, s'obre el Born Centre Cultural: un espai que mostra un jaciment excepcional i únic, el tros de ciutat pròspera colgada pel càstig borbònic; com era, com xalava i com comerciava aquella Barcelona; on té lloc la batalla final del setge, que, malgrat tot, evita una massacre a Barcelona... Però no evita la càrrega d'una repressió que explica el país en els 300 anys següents. I fins avui. Sentiran moltes coses d'aquest Born: si és un niu ideològic, si hi havia d'anar una biblioteca i no unes pedres insulses, si s'hi han gastat massa diners, si hi posaran una senyera... Pensin en la presó de Dublín. Pensin en quin lloc volen per a vostès. Si hi van, comprovaran que, encara que no ho sembli, es pot distingir el discurs enraonat del soroll, un carbassó d'una carbassa.