les dificultats de l'amor
tenen més història literària que la felicitat
A propòsit del final de ‘Guerra i pau'
Tolstoi no fa exaltació èpica: vol narrar
l'horror de la guerra
Una senyora molt simpàtica que no coneixia em va dir, just quan vaig acabar d'escriure les Ombres d'Estiu, que l'havia deixat penjada sense saber com s'acaba Guerra i pau. En fi, segurament deu saber com s'acaba pròpiament la narració novel·lesca, amb Natatxa Rostova i Pere Bezukhov reconeixent la possibilitat de ser feliços plegats i amb l'exèrcit de Napoleó fora de Rússia, a banda del fet que les adaptacions cinematogràfiques i televisives no atenen l'epíleg en què Lev Tolstoi apunta l'esdevenir d'alguns dels personatges i, sobretot, dóna més voltes a les seves teories sobre la Història. Vaig comentar a la senyora que, de fet, el millor que podia fer era llegir la novel·la sense que jo li continués explicant. Però, havent acabat jo de llegir-la, sento que he de tancar el cicle, encara que sigui en un espai diferent del diari, referint-me a uns pocs de tants passatges de les últimes dues-centes pàgines que, relacionats amb els meus estimats Pere, Andreu i Natatxa, més m'han commogut. Potser fins i tot aniré més enrere per recuperar alguna cosa que em reca no haver dit.
el dia abans de la batalla de Borodino, Andreu Bolkonski i Pere Bezukhov es troben en una cabana. Serà la seva última trobada. Ho pressenten i no és el moment en què s'han sentit més pròxims. Andreu, que li diu al seu amic que fa temps que la vida li és insuportable, parla del capteniment dels militars: “Quins són els costums de la societat militar? La guerra, la batalla, és l'homicidi; els instruments de guerra, l'espionatge, la traïdoria, i el seu encoratjament, la ruïna dels habitants, la rampinya i el robatori per alimentar els exèrcits, l'engany i la mentida que s'anomenen astúcia militar.” Una veritat universal. Tolstoi no fa exaltació èpica: vol narrar l'horror de la guerra. El príncep Andreu continua dient: “Demà la gent s'envestirà per matar-se els uns als altres; seran morts, ferits, milers d'homes i després es diran misses en acció de gràcies perquè haurà mort molta gent i es proclamarà la victòria, suposant que com més morts hi ha més mèrit es guanya.” A l'endemà, en adonar-se de la granada fumejant que el ferirà mortalment, Andreu Bolkonski pensa: “És la mort!” I mirant amb un ull nou, envejós, l'herba, la fumera que s'alça de la bola negra que havia caigut, li arriba aquest altre pensament que el reconcilia amb la vida: “No puc, no vull morir! Estimo la vida, estimo aquesta terra, l'herba, l'aire...” Malferit al ventre, el príncep Andreu és dut en una tenda on un altre ferit crida horroritzat amb una cama tallada. Un metge li cura la ferida i aleshores, “després de tant patir, el príncep Andreu sentí un benestar que no havia experimentat de molt temps ençà. Tots els millors moments de la seva vida, els més feliços, sobretot la infància més llunyana, quan el despullaven i el ficaven al llit i la vella criada li cantava tot bressolant-lo, quan, el cap amagat sota els coixins, se sentia feliç amb la sola consciència de la vida, tots aquells instants se li presentaven a la imaginació no com el passat, sinó com la realitat present”. I, en mirar l'home desgraciat que plora i al qual acaben de tallar la cama, reconeix Anatoli Kuraguin, que tant havia odiat i havia volgut matar després que seduís la seva estimada Natatxa: “El príncep Andreu es recordà de tot: i la pietat, i l'entusiasme, i l'amor per aquell home li omplien joiosament el cor. No pogué contenir-se més. Plorava llàgrimes dolces, amoroses, sobre els altres, sobre ell mateix, sobre llurs errors i els seus.” Així és l'humanisme de Tolstoi.
Debatent-se entre la mort i la vida, estirat per una i altra, el príncep Andreu només sobreviurà un temps, just per retrobar-se amb Natatxa, que creu que el seu estimat no pot viure perquè és massa bo. Amb un sentit de la justícia poètica, Tolstoi mou els fils de l'atzar a partir de la necessitat moral que Andreu i Natatxa es retrobin per reconciliar-se amorosament i ell mori agomboiat per ella, que assisteix al traspàs “amb la consciència del misteri simple i solemnial de la mort que venia d'acomplir-se al seu davant”. Durant la llarga tensió entre la vida i la mort del príncep Andreu, Pere Bezukhov assisteix a la batalla de Borodino com si fos un espectador horroritzat per la matança; empresonat pels francesos i alliberat per cosacs, arriba a Moscou, ocupada i saquejada pels soldats francesos que així deixaran de formar un exèrcit per convertir-se en una banda de rapinyaires, i és acusat de ser un dels incendiaris de la ciutat, però se'n surt i sobreviu com un pària, un home sense res que vagareja amb els altres, sentint-se, finalment, un més entre els desposseïts de la terra.
Acabada la guerra, però, Pere recuperarà les seves possessions i sabrà que Elena Kuraguin, amb la qual ha estat malcasat durant anys, ha mort. Tolstoi també procura d'aquesta manera que Pere pugui casar-se i ser feliç amb Natatxa: ha hagut de fer un llarg viatge per finalment arribar-hi. Quan es retroben, a Pere “la felicitat futura li semblava tan increïble que si l'abastava ja no hi podia haver-hi res més enllà”, mentre que, pel fa a Natatxa, la seva cara, el seu aire, la seva mirada, la seva veu, tot es modificà de sobte: “La força de la vida, l'esperança en la felicitat que no sospitava en ella, es mostraven a l'exterior i demanaven d'ésser satisfetes.” Sabem per l'epíleg que es van casar i van ser feliços, però Tolstoi no s'hi esplaia: les dificultats de l'amor tenen més història literària que la felicitat.
