Opinió

Tots junts, donem-nos les mans

El títol d'aquest article no vol amagar cap declaració kumbaià, ni tan sols fer apologia de sardana i barretina. Hem anat massa lluny per jugar ara amb historietes de catalanisme romàntic. Ja no val el “tot està per fer”, quan fa un any que estem teixint els condicionants d'una nova crònica. I no ens cal pensar en el dia Onze, sinó elucubrar amb el que s'haurà de fer el dotze. Les cartes, les de Mas i les de Rajoy, però també les de la ciutadania, ja estan marcades.

Donant-nos les mans, l'un darrere l'altre, dimecres hem d'omplir quatre-cents quilòmetres de la nostra geografia. Un metre porta el nostre nom, tot i que potser l'haurem de compartir amb altres, perquè tothom hi ha de tenir cabuda. Quatre-cents quilòmetres són quatre-centes mil persones i tot junt és la Via Catalana. Tres-cents anys d'història ens contemplen i ens obliguen a escriure el darrer capítol de Victus, reprendre la crònica que ens dibuixa Martí Zubiría i deixar ben clara la voluntat de futur. La cadena pot ser el signe més eloqüent del fet que no ens calen cadenes, en un demà que haurem de consensuar entre nosaltres, després d'haver fet efectiu el propi dret a decidir.

Potser, quan el proper dimecres ens donem les mans, tot i el silenci de moltes campanes, molts rememorarem la campana de Sant Honorat, el dring que fou esmicolat per ordre de Felip V, després de l'ocupació de Barcelona, per haver comés el pecat de tocar a sometent quan les tropes borbòniques assetjaren la ciutat. La campana, una vegada fosa, serví de material per fer els canons destinats a la Ciutadella, escrivint i representant qui, a partir d'aleshores, pagaria les misses i elegiria els bisbes.

El proper dimecres el poble de Catalunya té una cita amb la història. Amb tot, estic convençut que, igual que l'any passat, no tota la gent que es mobilitzi ho farà moguda pels mateixos interessos ni amb la mateixa finalitat, però, segur que respondrà al convenciment propi que cal fer alguna cosa per preservar el camí de les llibertats i avançar-hi. I, sens dubte, sentiran en el seu interior el bategar de la campana de Sant Honorat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.