El meu adéu a Enric Sabater

Jo sempre he pensat, pel poc que coneixia Salvador Dalí, que la decisió de convertir Enric Sabater en el seu ajudant, secretari, confident i assessor, la va prendre, entre altres coses però sobretot, pel nom. Va pensar que si Picasso tenia al costat un Sabartés, ell hi havia de tenir un Sabater. Qüestió d'equilibris. No es va pas equivocar en confiar en aquell jove de Corçà, una mica periodista, una mica fotògraf, que havia provat de destacar en el futbol mentre es guanyava la vida de relacions públiques a Empuriabrava, que tenia facilitat pels idiomes i que va aparèixer a Portlligat demanant-li una entrevista. La sort va fer que la seva aparició coincidís amb l'esclat de greus discrepàncies entre el matrimoni Dalí i el seu secretari Peter Moore. Era l'any 68 i des de llavors fins a finals del 80, Sabater va dedicar la seva vida al geni empordanès, seguint-lo en el seu habitual pelegrinatge entre Cadaqués, París i Nova York. No li ho vaig preguntar mai, però s'ha dit i sembla creïble, que el pintor no li va pagar mai res per la seva feina. No el va considerar un secretari i en parlava com d'un amic i col·laborador. De comú acord, Sabater es va guanyar prou bé la vida inventant i explotant beneficis marginals en l'enorme entramat d'interessos que generava el món dalinià.

Retirat a Andorra, Enric Sabater vivia discretament, dedicant molt de temps i esforç a promoure l'obra del senyor Dalí. Exposicions, publicacions, xerrades, amb el suport inextingible del seu àlbum fotogràfic únic.

La premsa sempre li havia interessat. No és conegut que Enric Sabater va estar a punt de ser l'accionista de referència del Punt Diari. Érem a finals de l'any 1980 i feia gairebé dos anys que el diari era al carrer, com un miracle, cada dia. La sortida precipitada el febrer del 1979, amb poc més de la meitat del capital necessari previst, ens estava afogant. La cooperativa de lectors Papirus, que aportava el 50 per cent del capital, tenia subscrites la majoria de les participacions, però l'altre 50 per cent d'Edicomsa havia quedat amb 800 accions per vendre. Total, faltava aplegar vuit milions de pessetes. El projecte de Punt Diari perillava. Va ser llavors que vaig parlar amb l'Enric Sabater. Li proposava només que entrés com a accionista, però ell es va interessar de veritat en el projecte periodístic de Punt Diari i va decidir subscriure les 800 accions. Faria la seva aportació a través d'una societat instrumental. Només calia que parlés amb el seu advocat, en Pere Coll Noguer, per lligar els caps.

L'advocat va desaconsellar la inversió. Eren clients seus el Bisbat de Girona i el clúster de càrnies. No podia deixar que s'espatllés l'operació ja engegada pels germans Bosch. Em va saber greu pel Punt Diari i per l'amic Sabater, que va perdre el que hauria estat, ben segur, el millor negoci de la seva vida.