De la il·lusió al cel

Què se n'ha fet d'aquell eslògan que deia: De Madrid al cielo? Era un dels lemes del que es va conèixer com la Movida durant els anys vuitanta, i venia a transmetre una sensació de transgressió, d'il·lusió sense traves. On ha quedat arxivat? No ho sé. No conec prou Madrid per saber-ho amb la profunditat necessària. Però em sembla també que conec prou Madrid des de la distància per poder afirmar que el Madrid d'ara no té res a veure amb el Madrid de De Madrid al cielo. Em pregunto tot això arran del fracàs de Madrid en la nominació de la seu dels Jocs Olímpics del 2020, i també perquè la setmana passada en aquest espai em preguntava com podria influir en els catalans tant la possibilitat que fos l'escollida com que no ho fos. No ho tenia clar. Però em sembla que ara sí: de cap manera. Que no deixa de ser una manera de dir que serà una influència positiva.

Per què? A veure si m'explico. Deixant de banda el marc legal i el poder polític, el motor que impulsa Madrid (i dir Madrid és dir Espanya) és molt menys poderós que el motor que impulsa Catalunya. Madrid ja no és la ciutat il·lusionada, atrevida i creadora que potser va ser en els anys de la Movida i de l'eslògan De Madrid al cielo. És una altra cosa. És la capital de l'imperi de la llei de l'espanyolitat. És el poder pel poder. Però no va enlloc. Més aviat mira enrere per intentar tornar a ser el que va ser quan era un imperi. S'ha vist clar a Buenos Aires, en la reunió del COI. Madrid reclamava els Jocs del 2020 com si el COI, el món, els hi degués. Com si el món estigués obligat a donar-los-hi perquè Espanya ha de sortir de la crisi perquè s'ho mereix més que ningú. Més un deure dels altres que una il·lusió pròpia. Res a veure amb el que van ser els Jocs de Barcelona el 1992: una il·lusió inicial que va servir per transformar la ciutat i el país. De la il·lusió al canvi. Aquest és l'ordre de les coses. Al revés d'ells. Aquesta és la força de Catalunya, la que ho transformarà tot. Ells tenen la llei, però nosaltres la il·lusió. Ells han fracassat davant el món amb els seus Jocs, Catalunya donarà dimecres una imatge al món d'il·lusió transformadora i imparable. No hi ha cap llei que digui que el camí del cel passa per Madrid. La il·lusió ens hi durà.