Imprescindible respecte
A finals de juny de l'any 1989, tot i no tenir encara les notes finals de carrera –eren altres temps–, vaig aconseguir la primera feina de veritat. Vaig començar a treballar a l'Olimpíada Cultural i vaig tenir la sort i l'oportunitat de ser present, com a membre actiu, en la voràgine i el revulsiu que van suposar els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.
Mirat amb la perspectiva que dóna el temps, participar en un dels esdeveniments més productius i transcendents de les darreres dècades, no només per a Barcelona, sinó també per a Catalunya i, evidentment i de manera indestriable, també per a Espanya, va ser un autèntic privilegi i una escola magnífica. Les necessitats eren tantes i les propostes d'inversions milionàries dels uns i els altres tan importants, que el moviment econòmic i cultural que es va generar va representar un canvi estructural vital, que va fer millorar de manera evident les infraestructures, no només de la seu dels Jocs, sinó de tots els municipis i subseus que hi van estar implicats.
Aquest cap de setmana la candidatura de Madrid va tornar a perdre l'opció de ser seu olímpica. Tòquio va ser la ciutat guanyadora. Les reaccions des de Catalunya, a la pèrdua de Madrid, han estat diverses: algunes condescendents, altres clarament iròniques i altres sincerament decebudes per l'esvaïment d'una oportunitat única. I jo em pregunto: si entenem el nacionalisme, qualsevol nacionalisme (tant el català com l'espanyol) des de la generositat –sempre he pensat que hauria de ser l'única manera d'entendre'l–, no hauríem de valorar com un fet negatiu també per a nosaltres que Madrid no ho hagi aconseguit? Alegrar-nos o burlar-nos de la decepció dels madrilenys és, precisament, mostrar una actitud que, quan qui la pren són “els altres”, ens sembla censurable. Pensar que el respecte només és lícit si és per a nosaltres i no per a tots és contribuir a equivocar-nos en les finalitats de les nostres reivindicacions. Si volem tolerància i respecte, hem de ser tolerants i respectuosos. Exigir consideració per a les nostres demandes implica tenir consideració per a les peticions dels altres. I, pel que jo tinc entès, l'esperit de l'olimpisme és, essencialment, l'esperit de la ciutat i, com que ara no estic parlant de la capital d'Espanya –perquè, si ho fes, aquest seria un altre article–, els he de dir que des de la primera vegada que la vaig visitar a mi Madrid sempre m'ha agradat.
