La dimensió política

Avui sabrem si l'Assemblea Nacional Catalana ha estat capaç d'aconseguir l'objectiu de mobilitzar més de 400.000 persones per enllaçar Catalunya de nord a sud. Demà es faran els recomptes, les valoracions i es trauran les conseqüències polítiques immediates que comportaran el que es pot qualificar com la concentració humana més original i més allargada per tot Catalunya que recorden els temps.

Els organitzadors de la cadena humana o Via Catalana ja s'han encarregat de deixar ben clar que tothom que hi participi serà comptat com partidari de la independència, tal com ja van dir l'Onze de Setembre de l'any passat. Que quedi clar, doncs, que la festa d'avui serà llegida políticament com un esdeveniment festiu, tranquil i voluntari que portarà Catalunya cap a la independència.

Carme Forcadell, la presidenta de l'ANC, diu que Catalunya té pressa i que enguany s'ha de precisar la data i el contingut d'una única pregunta que s'ha de plantejar als catalans en algun moment de l'any 2014. És el mateix que pensa i diu el president d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, que en dues hores esmenà les declaracions del president Mas quan digué que la consulta s'havia de fer dintre de l'ordenament jurídic estatal o, si no, deixar-ho pel 2016 que es convertirien les previstes eleccions en plebiscitàries.

Junqueras i Forcadell porten l'agenda de la política catalana a la qual a remolc s'hi suma el president Mas, personalment o mitjançant persones de confiança, fent l'efecte que el recorregut està dat i beneït i que, com deia Maquiavel, “el vi està servit, només cal beure'l”. Els impulsors de la cadena humana i de la independència de Catalunya saben que una vegada s'han embarcat en un projecte per la transformació d'una societat l'has de portar a terme sigui quin sigui el cost. El dubte, la retirada de posicions, els escrúpols o qualsevol altre obstacle per aturar el que s'ha començat i pot esdevenir una traïció a la causa fonamental.

El procés, per tant, és imparable pels que l'han engegat i el nombre de catalans partidaris d'aquesta solució no es pot pas menystenir ni arraconar com un petit incident d'emocions col·lectives passatgeres o efímeres. L'acte d'avui té una dimensió política considerable. Altra cosa és si tindrà la repercussió que es pretén, ateses les complexitats de la societat catalana que es resisteix a acceptar fórmules úniques per resoldre els seus problemes.

En la Guia de Frankfurt per a catalans no del tot informats, Sergio Vila-Sanjuán citava el filòsof Habermas atribuint-li: “No m'agrada que em dibuixin com un filòsof del consens. Crec que totes les discussions viuen de la contradicció i del desacord. Però alhora s'ha de convèncer l'altre, i per fer-ho primer és necessari acceptar-lo com a segona persona. Així el consens és l'objectiu i la disputa, el camí per assolir-lo.” Aquests dies hem vist com el president dels Estats Units, el primer ministre britànic i el president de França han volgut sotmetre als seus respectius parlaments la difícil decisió d'atacar militarment Síria. En alguns casos, Obama i Hollande, no calia, però Cameron ho havia de fer. El tema s'ha debatut abastament i els governs faran el que creguin que sigui necessari.

L'Assemblea Nacional Catalana mobilitzarà avui centenars de milers de persones que formaran cadenes humanes de nord a sud del territori amb l'objectiu d'accelerar el procés cap a la independència que no pot resistir més esperes, com ha dit Carme Forcadell en veure la possibilitat que s'hagi d'esperar l'any 2016 per fer unes eleccions plebiscitàries. Potser seria bo marcar els límits que s'han fixat a la política dels diversos estats europeus des del segle de Montesquieu, quan digué que cap poder sense límits pot ser legítim. La legitimitat no ve de l'origen ni de la finalitat, sinó de la força amb què s'exerceix. Dit altrament, ve del fet de marcar els límits i compartir-lo amb els altres.

En les properes setmanes i mesos s'haurà d'analitzar la gran manifestació cívica i política d'avui. Una lectura equivocada com la que va fer el president Mas ara fa un any pot tenir conseqüències negatives per a la mateixa causa de la independència i també per a aquells catalans que no han considerat oportú afegir-se a la cadena humana.

Penso que la independència de Catalunya vindrà en primer lloc de la unitat en aspectes bàsics de les principals forces polítiques catalanes. Si només es nodreix dels dos grans partits nacionalistes, independentistes ja clarament, tindrà moltes dificultats per arribar a assolir els seus objectius. En aquest sentit, les presses poden ser contraproduents si s'oblida una part substancial de la societat catalana que voldria més explicacions i més debat sobre el que suposa en la pràctica el pas que s'està a punt de fer.

He dit moltes vegades que la separació de la causa nacional de la causa social podria portar trencadisses en una societat que viu les tibantors d'una crisi de dimensions altíssimes i que afecta aspectes bàsics com ara la sanitat i l'educació. Els drets socials, com el de l'educació, el treball i la salut, tendeixen a fer més petita la desigualtat entre els que tenen i els que no tenen, en definitiva, a fer més equitativa i justa una societat. Aquest debat també importa i preocupa molts catalans que estan d'acord amb el procés cap a la independència però que han d'administrar la vida ordinària amb un mínim de decència. Pensem que som una societat de mestissatge des de temps llunyans fins a les llesques de nouvinguts que són a casa nostra per quedar-s'hi. Aquest hibridisme, ens diu Jaume Vicens Vives, sol donar un orgull a vegades insuportable i una vanitat pueril. Sobretot, ho diu amb una certa amargor, “desvetlla un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l'acció, ens ennuvola l'esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.