L'endemà del dissabte

Al dia 10, un agregat del consolat nord-americà em va convidar a una entrevista a la mena de mini-Casa Blanca que els EUA tenen al passeig de la Reina Elisenda. Em va preguntar què pensava que passaria el dia 11 i si la sobirania era viable o fins i tot probable (ja havia parlat, pel que es veia, sobre el mateix tema amb polítics, empresaris, sindicalistes, membres de l'ANC...). Tot seguit, em va preguntar què havia de fer el govern espanyol per resoldre la situació. Li vaig dir que si Madrid ens atorgués, demà mateix, un estatus federal complet, sense condicions ni ingerències, doncs molts catalans segurament ho acceptarien. Però, vaig afegir-hi, és impossible que això passi, perquè l'anticatalanisme endèmic atiat a l'Espanya monolingüe pel govern estatal actual i tots els anteriors ha impossibilitat qualsevol concessió semblant: el partit que ho fes perdria les deu eleccions següents. És a dir, l'Estat espanyol ha arribat a un escac i mat territorial i l'única solució real és posar fi a la partida per sempre més.

El dia 11, em va tocar el tram de la Sagrada Família. Hi papallonejava tot un estol de periodistes estrangers. Un de la BBC Scotland, impressionadíssim per l'excitació que brunzia en l'aire dels quatre punts cardinals estant, em va preguntar: “Què passarà d'ara endavant?”

El dia 12, 87 mitjans de comunicació de 30 països diferents (fins i tot The Guardian) van fer reportatges sobre la Via Catalana. I la Comissió Europea va dir que “era conscient de la importància de l'esdeveniment”, pel qual sentia un “gran respecte” (una frase que, venint com ve de la boca habitualment críptica de Brussel·les, gairebé equival a una promesa del reconeixement futur del Principat com a subjecte polític). Em va semblar que si, en la Diada del 2012, els catalans ens havíem alliberat de l'engavanyament imposat pels mateixos polítics, aquest any – amb l'espectacle entranyablement remarcable d'un milió i mig de ciutadans que es donaven la mà, plens d'il·lusió, havíem començat a posar fi als prejudicis i recels mostrats envers nosaltres, fins ara, per la comunitat internacional. D'altra banda, no cal dir que pel que fa als prejudicis i recels de la colla de goril·les que van assaltar la seu de la Generalitat a Madrid – i la gent que hi pot simpatitzar– no hi ha res a fer. Ni ganes de fer-ho.