Només votant-ho resoldrem
Només a través d'una votació lliure i democràtica que atorgui un resultat vinculant i inequívoc es podrà desllorigar el conflicte entre Catalunya i Espanya. La Via Catalana cap a la Independència ha reblat la manifestació de la Diada de fa un any i ha situat la relació entre Catalunya i Espanya en un punt de no-retorn.
La Via Catalana ha superat les expectatives més eufòriques. Que seria un èxit rotund, ho intuíem. Comptàvem que el recorregut es cobriria amb escreix, per més quimèrica que pogués semblar la idea quan es va plantejar i per més que fessin patir les Terres de l'Ebre. No obstant això, com vaig escriure fa quinze dies en aquest mateix espai, creia que les dificultats logístiques i de desplaçament no permetrien superar el milió i mig de persones de feia un any i pronosticava que aquest fet seria aprofitat per l'espanyolisme i l'unionisme per fer creure que l'independentisme anava de baixada; han quedat amb un pam de nas i sense un argument que els hauria anat d'allò més bé, de manera que han hagut d'apel·lar a la majoria silenciosa, que és la versió adaptada i castissa de “la calle es mía” de Fraga. No la vaig encertar perquè no vaig calcular que en molts trams la via tindria més d'una filera, ni que en molts punts de les ciutats la cadena esdevindria una manifestació multitudinària. Ara, després d'haver-ho viscut i d'haver constatat que vaig pecar de prudent, trobo que és comprensible que la Via Catalana hagi superat la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012. Perquè es correspon amb la tendència que es detecta en totes les enquestes, que els partidaris del dret a decidir i de la independència de Catalunya creixen onada rere onada.
Des del 2010, els catalans ens hem manifestat dues vegades d'una manera massiva i rotunda i ara hem creuat el país de dalt a baix i més enllà amb les mans enllaçades. Fa tres-cents anys que proven de convertir-nos en no res i, com deia el Presència de diumenge passat, encara hi som. La nostra voluntat de ser és proverbial i la nostra capacitat de resistir com a poble no es pot tòrcer. Com va dir fa molts anys un poeta, Catalunya és com una primavera que sempre retorna. Podem tornar-hi un altre Onze de Setembre i tants Onzes com calgui. Segur que, si cal, serem capaços de fer-la més grossa encara. Ja ens l'empescarem quan toqui. Tanmateix, penso que ja comença a ser hora d'anar-ho acabant. Estem arribant al cap del carrer i bé haurem de decidir cap a quina banda tirem. Hi ha qui té pressa i hi ha qui demana d'anar a pams per fer-ho bé. Jo crec que s'ha de fer de pressa i bé i que som en un punt en què ni la pressa ni l'excel·lència són positives si anar de pressa vol dir espifiar-la i cercar l'excel·lència equival a fer el cagadubtes. Pretendre la independència de Catalunya és un repte majúscul, que tant causa il·lusió com vertigen. Ja s'entén. Sobretot perquè no assolir-la, ara que sembla tan possible i que veiem tant a tocar, seria una patacada fenomenal que l'espanyolisme no deixaria d'aprofitar; la seva reacció seria d'una virulència que no costa gens d'imaginar. Costaria una generació ben bona de catalans. Per això sembla estrany que el govern espanyol no segueixi l'exemple del Canadà i la Gran Bretanya i jugui la carta del referèndum i s'hi impliqui a fons per aconseguir la victòria del no, amb l'objectiu d'enterrar per uns quants anys les vel·leïtats independentistes dels catalans. Perquè és clar que no podrem anar fent referèndums fins que surti que sí. Però ja es veu que per als espanyols el més greu i inacceptable és reconèixer Catalunya com a nació amb sobirania pròpia per decidir el seu futur.
I, tanmateix, només a través
d'una votació vinculant i inequívoca es podrà resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Vol dir un referèndum o, potser millor, unes eleccions de caràcter plebiscitari seguides d'una declaració unilateral d'independència que obtingui el reconeixement internacional imprescindible. Ben mirat, aquesta darrera opció és la més coherent amb la tradició i el caràcter castellans.
