Esperant a la Via

Dimecres passat tots els que vam ser a la Via Catalana hi vam ser amb entusiasme i les nostres circumstàncies. Essencialment centrats a mostrar l'enorme fatiga que ens produeix aquesta Espanya impossible, expressant de manera ostentosa les ganes de fugir-ne i estimulats, després de tantes decepcions i tant de desconcert, per la certesa que hi ha un camí, un projecte, uns objectius esperançadors.

L'independentisme creix i s'accelera i les raons són múltiples; les ferides de la crisi, aquell Estatut frustrat, els partits espanyols majoritaris atrapats en el discurs espanyolista i recentralitzador conreat pels mitjans de terres endins, les lògiques polítiques catalanes dels darrers anys i l'adveniment d'una organització tan capaç i hàbil com l'ANC, deuen ser algunes de les més determinants.

Som protagonistes i testimonis d'un moviment d'una extraordinària vitalitat que desborda els temps, els interessos i les estratègies de les formacions polítiques que pretenen instrumentalitzar-ho, i que té el vigor suficient per rebentar les cotilles d'aquesta legalitat il·legítima que esgrimeixen com a única resposta. Un moviment pacífic, cívic i popular, que se sent prou fort per abastar propòsits que fins fa poc es consideraven fora de la realitat, i que conté la llavor de moltes transformacions. I he escrit moltes de forma absolutament conscient. La tarda de l'11, situat a la baula que em corresponia de la cadena, mentre esperàvem el minut històric, com tots, vaig participar de les pertinents sessions fotogràfiques, de les onades i dels cants que fan al cas i, com tots, vaig observar la resta de baules i les seves circumstàncies concentrades en aquell tram. I ho vaig fer pensant en com seria el país que construiríem plegats si la providència ens proporcionés la miraculosa possibilitat de fer-ho. Si es mantingués l'energia de la mobilització social, si no se cedís el protagonisme a les formacions polítiques atrapades per les complicitats i les hipoteques amb les oligarquies econòmiques i financeres, si finalment lliures de les tensions centrípedes i centrífugues es desactivessin les emotivitats nacionals que aquí i allà sempre són manipulables i poguéssim ser simplement catalans i no catalanistes, em va semblar que no seria gaire diferent del que havia reclamat un dels nostres més llegendaris utòpics: “Una república no oprimida per les finances, cooperativista, solidària amb les altres terres de la península, amb els immigrants, amb la resta del món i les futures generacions.” Un país on la sanitat, l'educació, les pensions no fossin joguines retallables, respectuós mediambientalment i atent socialment, on es rescatessin persones i no bancs, on la cultura fos un valor i no una mercaderia.

Esperant a la Via i observant la resta de mirades expectants, vaig tenir la impressió que s'aproxima un tren que tots els que sempre hem pensat que això és molt millorable hem de procurar que no se'ns escapi.