Silenci

L'habitual demagògia del Partit Popular en tot el que fa referència a Catalunya ha arribat a proporcions metafísiques a partir del moment que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ha proposat l'esotèric exercici d'escoltar els silenciosos. Sense precisar, és clar, com s'ho han fet, els silenciosos, per fer-li saber que volien ser escoltats, ni tampoc –això sí que seria extraordinari– la fórmula que pot permetre comunicar-se amb aquells que legítimament trien l'opció de no comunicar-se. El que volen els silenciosos és primordialment que ningú els emprenyi, per això la proposta de la senyora Soraya de tenir-los en compte segurament no els hagi fet ni fred ni calor. Posats a donar importància al silenci, jo em quedo amb la cançó d'en Raimon, que potser la senyora Soraya no coneix perquè la majoria silenciosa que tan l'amoïna era cridanera i repressora quan ell la cantava als escenaris de la resistència franquista, i que fa així: “Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg. / Jo vinc d'un silenci que no és resignat. / Jo vinc d'un silenci que la gent romprà. / Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant.” Sí, nosaltres vam ser la majoria silenciosa quan ens tapaven la boca i ens trepitjaven la llengua, encara que els hereus del franquisme s'entossudeixin a oblidar-ho amb la mateixa barroeria amb què un dia van fer-li dir al rei Joan Carles que l'espanyol mai va ser una llengua d'imposició.

En democràcia, la majoria silenciosa que opta per no presentar-se mai a les eleccions ni tan sols per mobilitzar-se per anar a votar és tan respectable com difícil d'interpretar, però almenys, a diferència del que li passa a la senyora Soraya, té l'encert de saber que si no tens res interessant a dir no has de desaprofitar l'ocasió de no badar la boca.