La vergonya d'un estat
Un dijous de fa un parell de setmanes vàrem mirar, còmodament asseguts al confortable i segur sofà de casa, Encarcelados, un nou programa de La Sexta els periodistes del qual han recorregut les trenta presons més perilloses i conflictives del món. Aquell dia tocava Bolívia. Les imatges que ens varen mostrar eren colpidores i l'espectacle del que anava passant davant nostre, dantesc. Persones amuntegades i deixades de la mà de Déu intentaven sobreviure a una quotidianitat horrorosament caòtica. Un espai a on regia la llei imposada pels presos més poderosos segons les seves “normes” i a on es deixava els “no escollits” sotmesos a les injustícies i barbaritats que això sempre implica. Un lloc a on els guardes eren mers espectadors impassibles als horrors que allà succeïen i a on homes, dones i criatures convivien sense llits, sense menjar, rodejats d'escombraries, droga i armes durant mesos o anys. Una presó a on la tortura i els maltractaments reiterats entre els interns (eufemisme de presoners) i la lluita per la supervivència personal eren el pa de cada dia sense que cap institució del govern del senyor Evo Morales vetllés pel control i la seva seguretat.
Si donem per bona la frase (m'han dit que de Josep Pla) “es coneix el grau de civilització d'un país visitant els seus hospitals, els seus cementiris i també (importantíssim) les seves presons”, podem dir sense tenir por d'equivocar-nos que el que vàrem veure per televisió és més propi de dictadures feixistes i de governants sàtrapes que abusen del poder o l'autoritat que de països democràtics.
Un país que tingui i permeti que persones (hagin fet el que hagin fet) visquin o sobrevisquin en aquestes condicions és ignominiós pel que té d'indigne i vergonyós i està, per tant, molt lluny de la civilització i de la democràcia. I també s'hauria de dir, allà on calgui, que un país que no faci palès el seu rebuig formal i polític amb gestos diplomàtics evidents a aquesta manera de fer, contribueix, d'una manera o altra, a fer que això no canviï.
No sé segur si la frase citada abans és realment de Josep Pla, però també podria ben bé ser de qualsevol advocat penalista, realment demòcrata, que visqui amb passió la seva feina i que com que es fa un fart de visitar clients a les presons tingui molt clar que això mai no hi hauria de passar. El reputat i compromès penalista de casa ho diu sempre.
