Mestre d'ahir

El començament de curs m'ha fet evocar l'excel·lent record que guardo del meu primer mestre i l'escassa relació que aquell sistema escolar té amb aquest. No hi havia ningú al poble, des del tap que s'estrenava a l'escola fins a l'avi que seia a la llinda, que no s'adrecés a Alfons Mercader amb el tractament de senyor. Eren els anys cinquanta i el senyor Mercader, de Corçà, vivia amb la muller, dos fills i una Vespa a l'habitacle municipal destinat al mestre. Classe de dilluns a dissabte migdia amb els matins dels dijous lliures pel mercat figuerenc. Nens des de 3 anys, com ara un servidor, tot i que l'obligatorietat era als 6, fins als 14. Aquesta mena de pàrvuls avant la lettre era possible per dues raons: tothom pagava la “permanència”, que representava un complement a l'esquifit sou del mestre, i els nens de 3 a 6 anys –ja no parlem dels més grans– anaven a l'escola no només caranets, pentinats i pixats, sinó ensinistrats a casa per saber estar a qualsevol lloc públic o privat; educats, se'n deia. Una sola aula, un sol mestre i tres nivells: 6-8 anys, 9-11 i 12-14, que es corresponien a les Enciclopedia 1r grado/ 2o grado/ 3r grado, els tres llibres de text per a 8 anys d'escola. Resta de material personal: dues llibretes (borrador i en limpio), un llapis, una goma, un paper assecant i una ploma simple (per sucar al tinter). Dels 3 als 6 anys, hom escoltava, mirava per la finestra el golf de Roses, els que veníem de casa sabent poc o molt llegir i comptar fèiem sumes, còpia, etc. Idioma de relació, el català; el castellà, a més del treball escrit i llegit, era usat pel mestre durant mitja hora a mig matí quan el senyor Mercader requeria l'atenció de tothom per explicar amb un cert cerimonial la lliçó del dia. Història o aritmètica, ortografia o ciències. Amb tothom enfeinat, els que tenien dificultats de lectura “passaven a llegir” a la taula del mestre. Competicions per veure qui sabia més geografia física del món davant de mapes murals (que, amb una bola del món de guix i un compàs de fusta, eren tot el material didàctic); fabricar la tinta amb una pastilla blau marí, aigua i una ampolla de xampany; exercicis de cal·ligrafia; femar els arbres del pati amb semal, semalers i comuna; redaccions, cartes familiars i públiques (que tornava totes corregides); rebre alguna bufetada (personalment, en recordo dues); cantar La Maria de les trenes, Baixant de la Font del Gat... i, “per si venia el senyor inspector”, practicar un cop al mes el Caralsol, l'Oriamendi i l'Himne de Pemán.