La majoria

Vaig créixer en un barri obrer de Barcelona, un barri de grans blocs de pisos arrenglerats i de places minúscules i bullicioses a on s'hi jugava i s'hi cridava gairebé sempre en castellà. No sé si Soraya Sáenz de Santamaría pensava en barris com aquest quan va invocar la majoria silenciosa contra la independència. Serà majoria, o no, però silenciosa no ho és gens. El que passa és que fa anys que a Madrid no s'han molestat a escoltar-la. L'any passat van enviar a corre-cuita un munt d'agents del CNI i ni així semblen tenir clar encara què caram està passant aquí. On és aquella majoria de catalans partidaris de seguir a Espanya? Per què callen?

No és que no parlin, senyora vicepresidenta: el problema és que no els heu escoltat mai. Tampoc ara. Montilla va anar a Madrid a avisar d'allò de la desafecció i se'l van treure de sobre amb uns copets condescendents a l'esquena. Ni tan sols els seus, els del PSOE, se'l van prendre llavors seriosament. Una altra majoria, aquella sí quantificada, havia votat Sí a un Estatut que significava la voluntat de continuar a Espanya un parell de generacions més, i no només no la van escoltar, sinó que la van humiliar despatxant aquell assumpte amb uns quants juristes de partit reunits després d'una tarda de toros.

Ara van de bòlit buscant la majoria perduda, invocant-la perquè es manifesti, desitjosos de poder-la presentar no pas per fer-la votar, sinó per agitar-la com a amenaça de trencament intern a Catalunya. Però resulta que en aquells barris catalans que ells han ignorat mentre construïen el gran Madrid econòmic i financer ara s'hi veu alguna estelada als balcons, i l'últim que s'hi percep, fins i tot entre els partidaris del No, són ganes de donar la cara per l'oligarquia extractiva madrilenya que sempre els ha ignorat i que ara els reclama que s'oposin amb contundència contra uns conciutadans que, com a punt de partida per fer un Estat, el primer que fan és convidar-los a opinar, votar i decidir plegats. També als que diran No.