País

Tot va tan de pressa que no sé si el temps és líquid, com diu Bauman, o més aviat és gas, o vent, un cop de tramuntana que ens passa per davant sense que res l'aturi. Tan de pressa que necessitem aturar-nos i celebrar on som i el que som, perquè celebrar vol dir agrair el que tens i el que ets. I som un gran país. Un país que aguanta estoicament els insults i les amenaces feixistes, fruit de l'estultícia i la incomprensió, i que treu un milió sis-centes mil persones al carrer sense ni un incident ni una esgarrapada. Un país de gent que comença a exigir –perquè els estima– la seva llengua arreu, els vins de casa, les verdures properes, el disseny fet aquí. Un país que ha donat un mestre com Martí de Riquer, el més savi, el més cordial i el més humil dels romanistes. Un país d'esforçades medallistes, de creadors potents que, malgrat la crisi i l'increment brutal de l'IVA cultural, fan arribar les seves creacions al públic –el Verkami ajuda–, un públic que, agraït i entusiasta, consumeix encara més cultura que mai. Un país al qual després de la Diada li ha baixat l'adrenalina –no caldria sinó, perquè la teníem a dalt de tot– i es pregunta “i ara què?”, i mira els seus dirigents, i sí que hi confia, tot i que a vegades no es pot estar de pensar, amb l'ai al cor, “a veure què faran”. I es desanima una mica veient la potent ofensiva d'Espanya contra el camí que hem iniciat, que no té retorn, tot i que sap que era d'esperar i que només és el començament, i escolta atònit que no ens voldran a Europa –a nosaltres, que som els més europeistes– i totes les coses tan dolentes que diuen que ens passaran quan siguem independents. Però de seguida li passa. No ens arrugarem per això, pensa, i a més, a l'hora de la veritat, com els llops de quan érem petits que, per fer-nos por, ens dèiem que vindrien i que se'ns menjarien, res no serà veritat. Sort que el nostre és un gran país que no es creu res que no sigui treballar i tirar endavant.