El TC, de nou sota sospita
La considerada “modèlica” transició espanyola va deixar moltes qüestions sense resoldre, des de l'ordenació territorial de l'Estat fins a la consolidació d'un poder judicial independent i al servei dels ciutadans.
En l'Estat de les Autonomies el legislador va voler diluir les aspiracions a l'autogovern de catalans i bascos. El resultat: un fracàs a l'hora de satisfer aquelles aspiracions d'autogovern i un nyap pel que fa a les estructures de l'Estat i la seva gestió. Tanmateix, el pas els anys ha acabat consolidant, en benefici dels dos partits majoritaris (PSOE i PP), uns poders i unes institucions autonòmiques que són els feus dels “barons” dels dos partits. La corrupció, el nepotisme, la manca de transparència, el sectarisme són els seus corol·laris, amb l'afegit pervers d'una injusta distribució de la solidaritat que penalitza les comunitats que generen més riquesa sense millorar la posició relativa de les comunitats amb menys recursos i teixit productiu. Les excepcions han estat Catalunya i Euskadi, dues nacions històriques, on el poder autonòmic –no sempre el local– ha estat en mans de CiU –tret del període de governs tripartits, 2003-2010– i del PNB –en coalició de govern durant una dècada amb el PSE-PSOE i amb un govern socialista amb suport del PP entre 2009 i 2012–. Excepcions pel que fa a les forces hegemòniques, però menys en els altres aspectes. A tot això cal afegir un pòsit franquista en la dreta espanyola que la fa profundament reaccionària i que li impedeix acceptar la realitat multicultural i plurinacional de l'Estat espanyol; i un socialisme espanyol amb un pòsit jacobinista, present ja en el període republicà i alimentat sota la clandestinitat durant la dictadura, que, tot i que més suau de formes, tampoc reconeix aquella realitat multicultural i plurinacional.
I, en això estem, en la Via Catalana cap a la Independència o, per ser més inclusius, en la reclamació del dret a decidir o d'autodeterminació. De motius, en sobren, tot i els vicis compartits esmentats. I ací és on topem amb el Tribunal Constitucional (TC), que, com indica el seu nom, és el guardià de l'estat de dret atès que s'ocupa que les lleis, els estatuts, les resolucions parlamentàries o municipals, les disposicions del legislatiu... no vulnerin la Constitució.
Hom podria pensar, ingènuament, que un tribunal amb tan alta missió respon a estrictes criteris d'independència, imparcialitat i principis ètics. Però la transició no arribà mai a les més altes esferes del tercer poder. I resulta que els membres del TC els nomena el Parlament espanyol –a la pràctica el PP i el PSOE– i no sempre per criteris professionals, sinó més aviat polítics. És aquell tribunal que el juny del 2010 dictà la sentència sobre l'Estatut tot i estar sota sospita; de dotze membres, un havia mort, un altre havia estat recusat i quatre havien acabat mandat. Ara ha rebutjat la recusació del seu president sol·licitada per la Generalitat i el Parlament per la seva militància, entre el 2008 i el 2011, en el PP quan ja era magistrat del TC. És aquest tribunal el que ha de prendre decisions transcendentals per a Catalunya –i no és la menor decidir si algunes de les vies apuntades en l'Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional perquè la consulta sigui legal són constitucionals– sota la presidència de Francisco Pérez de los Cobos, que el 2005, en ple debat de l'Estatut, acusava els catalans de “menystenir la cultura espanyola”. I segueix sent aquest mateix tribunal el que el 2007 no dubtava a recusar Pablo Pérez Tremp d'intervenir en el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP contra l'Estatut perquè havia participat en un informe sobre el mateix per a la Generalitat. I, a sobre, no ho entenen, malgrat que és molt senzill: de motius, no només en sobren, sinó que augmenten a cada dia que passa.
