Lladren, senyal que cavalquem
Una setmana després de la demostració de força democràtica de la societat catalana, la reacció procedent tant de l'exterior com del quintacolumnisme català continua instal·lada molt majoritàriament en el menyspreu, la desqualificació i les amenaces de to entre casernari i apocalíptic. Per no moure's, ni canvien els exemples, i les cantarelles màntriques que la Constitució no permet una consulta, que els catalans quedaríem fora de la Unió Europea, o que Catalunya hauria de ser bombardejada cada cinquanta anys, continuen dominant entre els arguments de més pes per seduir els catalans que Espanya ens estima tant que vol que ens quedem. L'abraçada de l'ós, ens faran, de tant que ens estimen.
Fins i tot hem sabut (gràcies al president de la Diputació de Barcelona, que va rebre el comentari) que el rei d'Espanya culpa TV3, El Punt Avui i La Vanguardia d'esverar el galliner independentista. Celebro que el monarca sigui lector amatent d'aquest rotatiu, desitjo que hagi gaudit amb la lectura de la sèrie que hem dedicat aquest estiu a la seva reial nissaga i, naturalment, atendrem amablement la seva trucada si vol comprar els dos llibres que se n'han editat. Afanyi's, majestat, que ens els treuen dels dits. Res de nou, doncs, per part d'aquesta gent que de l'insult en diu diàleg. Els espanyols, que tenen una llengua molt esmolada, utilitzen un adagi falsament atribuït a Don Quixot, que, en traducció d'urgència, vindria a dir “lladren, senyal que cavalquem”. Que lladrin. Nosaltres a cavalcar. Sense perdre la marxa. Però, sobretot, seguint el símil eqüestre, sense perdre els estreps.
