Madrid

El meu avi era de Madrid i de prosàpia. D'aquesta, l'àvia tenia una rastellera de personatges solemnes i amb barba senyorívola, els uns amb entorchados militars, faixeta vermella, molta medalla a la pitrera i els altres tots de negre amb cadena al coll i més medalles a la pitrera, eren defensors del Dret a lletra grossa. Amb l'arribada d'una hereva de trascantó totes aquelles glòries nacionals acabaren al drapaire.

La història fa de Madrid una nouvinguda a la real voluntat de Felip II, aquell de la paperera per barret. En el romanticisme, un poeta al qual no venia d'un pam, escriu “Madrid castillo famoso”, però el fet és que aquesta ciutat és l'única dels nostres ponents que ni té catedral gòtica. Que no és cosa minsa. Com va profetitzar l'emperador Carles al seu fill, Madrid fou una capital de l'esmicolament d'un imperi. I no m'allargo.

Més o menys entre reis carnestoltes, reines maturranguetes i cortesans de berbena, el Madrid de la segona República fou una ciutat del despotisme il·lustrat que no sabia ben bé què fer-ne, de La verbena de la Paloma.

I no ens enganyen, el Madrid actual és obra del Franco que no canvia la seva voracitat amb la transició i els governs estrafolaris que hagi somiat una vident. Madrid ho vol tot. Vol ser el “primer puerto de España” oblidant els consignataris a viure a la ciutat. Serà la catedral de la ruleta i la maturranga i el seu deliri de grandeses és que l'eix mediterrani passi pel Manzanares.

Amb aquest deliri de grandeses es va presentar als Jocs Olímpics, s'ho veia segur i pataplam, ja ho heu vist. Cada un dels votants a la tria de la capital dels jocs rep una relació detallada de la situació econòmica de la ciutat candidata. Les pretensions de Madrid es van esfigassar el dia que en les informacions secretes va sortir un nom: “Bankia”. Un fracàs econòmic aguantat peti qui peti. La ciutat amb aquesta butllofa no podia ser olímpica, però Madrid encara no ho ha entès. Aquesta Espanya d'ara, talment la tenim, té la capital greument malalta, tan greument que ni se n'adona.

No hi ha ningú per posar-hi remei, tots pagarem aquest deliri de grandeses.