Indeturable

Els informes científics de les conseqüències de l'escalfament global i de la seva inevitabilitat si no canvia res són innumerables. I, tot i això, la praxi internacional desemboca en acords com ara els de les Nacions Unides a Durban: no fer res de moment, i només acordar que el 2020 potser hi haurà un acord vinculant. I no cal ser brillant per entendre que, arribats al 2020, el més probable és que s'hagi trobat qualsevol altra excusa per continuar amb la inacció. En poques paraules, quan s'hauria d'estar fent moltíssim, i molt de pressa, no s'està fent res, de res, de res, de res... El premi Nobel de Química Paul Crutzen ho va resumir dient que “l'esperança que la coordinació internacional rebaixi les emissions fins a nivells segurs actualment no és sinó un desig pietós”.

Per ser justos, la UE té un mèrit relatiu liderant la resposta a aquest problema, i a Durban es va comprometre unilateralment a reduir les emissions de CO2 en un 20% l'any 2020. El problema és que, atesa la magnitud dels canvis necessaris, això és absolutament insuficient i, en cas de voler realment estar a l'altura del repte, la UE hauria d'adoptar mesures molt més radicals de manera unilateral i arrossegar el món, per l'exemple, i la vergonya dels que no fessin res.

Quant al motiu pel qual els polítics del món occidental amaguen el cap a la sorra, les respostes van des dels que han estat patrocinats pels lobbis energètics, precisament per frenar i fer avortar qualsevol iniciativa, fins als que entenen el problema, però no troben cap suport per dur a terme cap iniciativa rellevant, passant pels que són simplement analfabets i pels que ignoren el tema, voluntàriament o involuntàriament. En el seu descàrrec es pot dir que és, de molt llarg, el pitjor repte que ha experimentat mai l'espècie humana.

A Per què no ens posem d'acord sobre el canvi climàtic? (Why we disagree about climate change?, Ed. Cambridge, 2009), Hulme analitza i resumeix tot el ventall de reaccions respecte a l'escalfament global que tots veiem quotidianament. I ens explica que la disciplina de la planificació defineix com a problemes aclaparadors (“wicked”) aquells problemes polítics per als quals no hi ha solucions racionals i òptimes. Els problemes aclaparadors són únics, no tenen una formulació definitiva, i es poden considerar símptomes d'altres problemes. Les solucions a aquests problemes són esmunyedisses per les complexes interdependències en els sistemes afectats, i la solució a un dels seus aspectes sovint en revela, o en crea, d'altres. Hulme proposa que l'escalfament global és un problema aclaparador, i costa no estar-hi d'acord.

També ens explica que aquests problemes, a la pràctica, mai no tenen solucions globals, sinó només solucions maldestres (“clumsy”), terme creat per reptar el concepte que, davant múltiples i contradictòries solucions a les manifestacions d'un problema, se n'hagi de triar només una de definitiva i rebutjar totes les altres. La maldestresa permet que diverses d'aquestes solucions contradictòries es puguin implantar alhora. I, realment, aquesta és l'única mena de solució que realment estem veient que s'està, i s'estarà, implantant contra l'escalfament global. Aquestes solucions tenen totes les virtuts del món, són beneïdes per l'exemple i l'encoratjament que suposen, i cal, de totes totes, que es continuïn duent a terme, però no solucionaran en absolut l'escalfament global.

Així doncs, mentre no hi hagi un canvi radical, que ara mateix no s'albira en l'horitzó, estem avisats: l'escalfament global, amb totes les seves llargament anunciades conseqüències, és indeturable.