El telèfon

És un capítol més de la meva particular relació amb la tecnologia. Fa vint-i-cinc anys, quan Teseu encara no coneixia el mòbil i Ariadna no podia trucar-li per ajudar-lo a trobar la sortida del laberint, vaig viure sis mesos en un habitatge en què tenia un telèfon fix des d'on se sentien totes les converses telefòniques que mantenia una família d'una població del litoral català. Era, per dir-ho així, com si jo tingués punxat el seu telèfon. Sempre que jo despenjava l'aparell i aquella família estava comunicant-se amb algú, jo podia seguir la seva conversa. Més ben dit: m'era impossible no seguir-la.

Les meves queixes a Telefónica per denunciar l'anomalia no van servir de res. Amb el pas dels dies, aquella situació estranya va anar adoptant aires de familiaritat. Alguna vegada, quan jo parlava mentre ells també parlaven, vaig cridar per fer-los saber que els sentia. Però aquella situació irregular no era equitativa: ells no podien sentir-me.

A través de les converses telefòniques, vaig anar confegint la vida d'aquella família. Era un matrimoni relativament jove, casat de feia pocs anys. Ell amb prou feines parlava mai per telèfon. Ella, la dona, cada dia, pels volts de les set de la tarda, trucava a la seva mare, que vivia en un poble de Navarra. El matrimoni havia tingut problemes per tenir fills, i ella va seguir un tractament de fertilització fins que va poder quedar embarassada. Van tenir una criatura, esdeveniment que els va aportar alegria després d'una època molt trista perquè els pares d'ell havien mort en un accident de trànsit. Però els fets s'havien anat precipitant: ell s'emborratxava i ja feia temps que havia començat a mostrar-se irresponsable i violent. Mentre esclafia en plors, ella explicava a la seva mare que ell l'agredia físicament, que tenia por que li fes alguna cosa a la nena, que l'aterria sentir que ell obria la porta del pis i arribava a casa... A l'altre extrem del fil, la seva mare, impotent, també plorava. Una tarda la filla va dir a la mare “de demà no passa: quan tornem de l'hospital, li diré que em separo”. L'endemà no vaig poder estar-me de despenjar l'aparell a partir de les 7 de la tarda. La filla va trucar a la mare. I de seguida, esclafint en plors li va dir: “Ara no puc separar-me'n, mare! No puc! Ara no puc! Ens acaben de dir que té càncer!”

Cinc setmanes després vaig marxar d'aquell pis i vaig deixar aquell número de telèfon com un déu menor, que patís per les persones però que no pogués fer res per redreçar el seu destí.