No hi havia ni pa

El títol de l'article no té res a veure amb el pa com a antonomàsia del menjar. En moltes cultures del món el pa és l'aliment essencial que simbolitza una manera de menjar i de viure. Dir d'un lloc que no hi havia ni pa seria d'una desqualificació absoluta si no fos que la frase la va pronunciar un forner entusiasmat perquè se'n va anar de vacances a un país asiàtic en què l'aliment central és l'arròs i no el pa. Li va sortir de l'ànima: “No hi havia ni pa!” Volia dir que havia aconseguit oblidar-se completament de la feina.

Fa dos estius el forner va saltar-se les vacances per reformar la botiga i l'any passat tampoc no en va fer perquè va renovar la maquinària. Parlo d'un bon forner, jove, inquiet, exigent, que amplia l'oferta amb pans autènticament artesanals, que va a buscar les millors farines a França i que incorpora novetats amb bon criteri. L'última és una màquina de llescar que no masega el pa i que permet triar el gruix de les llesques. El forner doncs, després de mil dies de no fer-ne, se'n va anar de vacances i va triar un lloc on no hi havia ni pa.

L'amor a l'ofici és absorbent. Descansar de debò és deixar de barrinar i això no s'aconsegueix així com així. No em refereixo a l'addicció malaltissa al treball ni a l'esclavatge de qui es veu obligat a pencar més del compte perquè no té cap més remei. Parlo de l'obsessió creativa, bàsica en qualsevol feina intel·lectual però també en moltes d'altres que només semblen manuals. Pensar, repensar, donar voltes, considerar hipòtesis, desenvolupar idees i desestimar-ne forma part del dinamisme professional. I estic segur que del dinamisme del país. Molta gent no pot fer vacances, però sempre n'hi ha que, podent-ne fer, es dediquen a millorar, a reciclar-se, a fer un salt endavant. L'ambició més positiva i necessària és la més simple, la de voler fer la feina cada dia més bé. Amb sacrificis, és clar.