Compromís nacional diari

De totes les reaccions que hi ha hagut a partir de l'èxit de la Via Catalana, a favor i en contra, el comentari més assenyat i esclaridor ha estat el del meu vell col·lega Josep M. Pasqual. En l'enquesta que vam fer a cent opinadors després de la Diada, el periodista va respondre que estem repetint l'error del 1979 amb l'Estatut, i segurament es podria fer equiparable a la gran manifestació del 1977. Confondre la reivindicació amb la cosa folklòrica i la bandera, amb l'espectacle –ens diu l'analista–, només serveix per engrossir l'àlbum de fotos familiar i justificar l'escassa consistència del compromís nacional diari. Hi hauríem d'afegir la manca de continguts i el proselitisme que es fa des de l'escola, un dels mals de la societat actual, en què el saber es filtra per vies pedagògiques poc explorades.

Podria interpretar-se com un greuge de descreguts, però la realitat convida a poques floritures. El catalanisme ha patit la indigència, els polítics s'han gronxat dins la confortabilitat d'una nomenclatura que els permetia exercir de privilegiats, de casta, i ara ens trobem que les dificultats han fet que la població se sumi a un compromís, que caldria desenvolupar i al qual s'hauria de donar contingut, perquè en té poc. El populisme acaba esdevenint aquesta imatge televisiva de canal autonòmic, banal, futbolística, que demostra el baix nivell cultural i la manca d'un imaginari mínim. El conductisme de tot plegat és decebedor per a la gent que ha treballat, que rema a les galeres d'una nau poc o gens equipada. Ara els vents resulten propicis, però veurem cap a on la dirigiran. ¿Cap on vulgui La Caixa i els interessos econòmics o cap a un país sòlid, culte i on Espriu –i la resta– no només sigui un logo sinó algú que ha estat permeable a la cuirassa de la trivialitat?