Filmar una cadena humana

No és que vulgui justificar-me, però, si com a articulista no abordo el tema Catalunya vol viure amb llibertat és perquè en aquest diari n'hi ha una literatura abundant escrita, a més, per persones amb més autoritat i competència sobre la qüestió. Però, recentment, arran de la Via Catalana per la Independència, em van demanar que hi escrivís “I ara què?” Vaig escriure el doble de caràcters dels que m'havien demanat. Un cop posada, n'hauria escrit encara més. Entenc els imperatius de l'espai, al qual sempre em costa ajustar-me perquè tendeixo a les frases llargues i a l'escriptura expansiva, però tinc la sensació que l'opinió va quedar massa eixuta, sobretot quan, considerant que hi ha obert un procés que no pot tenir marxa enrere, al final afirmava que, com que la dimensió utòpica ens fa sentir més lliures, si més no, d'imaginar, vull creure que s'arribarà a un estat propi. El cas és que un o una no s'hi ha de posar per poc quan invoca una dimensió utòpica. Així és que en el text original hi afegia que estaria bé que ens poséssim a treballar per construir un nou estat que fos català i integrador, respectant l'heterogeneïtat cultural; afavorís la justícia social, i, si pogués ser, no fos corrupte. Encara hi afegiria que està bé que no pugui ser fort perquè és en la feblesa que un estat pot anar menys en contra de la humanitat.

Tanmateix, allò que, de fet, em mena a escriure aquest article és una conversa que, a l'endemà de l'Onze de Setembre, vaig mantenir amb un meu amic, que em va comentar que les imatges filmades –o, en tot cas, emeses– per TV3 sobre la “cadena humana” no tenen força. De moment, deixo en suspens la seva argumentació per reconèixer que, en el tram de la via on em vaig col·locar, al davant del parc de la Ciutadella, m'hi vaig avorrir bastant. Tampoc no diria que m'hi hagués de divertir, però el cas és que tenia la sensació és no sabíem gaire què fer per molt que vinguessin de l'organització a explicar-nos-ho –“a les 17.14 us doneu les mans”, però allà érem tants que pràcticament havíem d'abraçar-nos; “després heu d'esperar que passi el fotògraf”, i aleshores una pensava en les fotos d'un casament, i “no us n'aneu”, cosa que ningú va complir, “perquè a les 6 cantarem Els segadors”– i sobretot que, palplantats allà, no podíem tenir gaire consciència de la dimensió i de l'emoció de l'acció col·lectiva en la qual participàvem. L'experiència era forçosament diferent a la d'una manifestació massiva, com ara la de l'Onze de Setembre de l'any passat, que sí que permet sentir l'abast de l'acció en aquell espai i temps concrets. Aleshores, però, sabent que la Via Catalana prèviament traçada per l'N-II estava plenament ocupada, crèiem que les imatges televisives podien donar-nos una certa idea d'aquell tot del qual érem una petita part.

Totes aquestes consideracions no volen posar en dubte l'èxit de la convocatòria i encara menys l'excel·lència de l'organització que va fer-la possible. El cas és que compartia aquestes consideracions amb aquells amb qui estava i que apuntaven que potser ens havíem equivocat de tram i que, en tot cas, segur que ho havíem fet de no anar a Alcanar. Quan vam veure les imatges a TV3, els moviments i l'esperit festiu en diversos trams de carretera van confirmar les nostres sospites. Ara bé, aquelles imatges no donaven una idea del tot. Potser no ho pot fer cap imatge perquè, evidentment, no n'hi pot haver cap que inclogui tota la via en el camp visual. O, si n'hi hagués una captada des d'un satèl·lit, seria una taca que no faria veure res. La idea del tot podria haver-se donat en un tràveling que recorregués tota la via, però hi havia una impossibilitat temporal: la cadena era simultàniament a les 17.14 en tot el territori. La idea s'ha de donar a través del muntatge, en la continuïtat de les imatges fragmentades, però no sé fins a quin punt és possible. En tot cas, per què, segons el meu amic, i en part segons jo mateixa, les imatges de TV3 no tenen força? Per la forma en què van ser filmades. No hi va haver cineastes. No es va tenir present el gran cinema de propaganda política. Els angles de les preses són rutinaris. No es van aprofitar les condicions climàtiques: el vent, la pluja, els núvols. Els plans a vista d'ocell semblen com els de La pelota vasca. Però, en el fons, pel meu amic, el problema de la cadena és la seva forma festiva. Ell creu que no havíem de riure ni de moure'ns, sinó mantenir-nos seriosos i quiets per expressar dignitat. I que, perquè ens facin cas, hem de fer una mica de por i no semblar que anem de costellada. En aquest punt no sé si el segueixo: no fos que també ens féssim por a nosaltres mateixos. Però em fa pensar.