Filtres mediàtics

“Si hagués de triar entre un govern sense periòdics o periòdics sense un govern, no dubtaria ni un instant a decidir-me per la segona opció” (Jefferson, 1787). Vostè i jo som xafarders, i ho som per naturalesa. No ho són només algunes adolescents o certes persones grans que s'avorreixen i sovint, sempre que poden, miren per la finestra o a les pantalles de televisió per tafanejar, d'alguna manera, en la vida d'altres. L'ésser humà és social i comunicatiu: necessita rebre inputs per a poder desenvolupar aquestes potencialitats que duem com preinstal·lades de fàbrica. Ens cal rebre notícies: per a judicar, per a enamorar-nos, per a fer mal, per a guanyar diners negociant... També ho fan els infants, que així calculen com aconseguir un premi, una manyaga o que els grans no els renyin.

Fins ara els semblarà que dic obvietats: els dono la raó. Ara bé, rebem les informacions que ens interessen i, les altres, ni les ensumem: ¿hi ha poca objectivitat? L'interès bloqueja l'obertura mental que seria pròpia d'éssers humans innocents. ¿Estem podrits des d'un punt de vista informatiu? (Habermas, 1968).

Tres fets: a) sempre ha existit l'opinió pública (“estat de consciència col·lectiu al qual arriba una comunitat davant un fet o un estímul determinats”, DIEC), però recentment no està només mediatitzada pels media coneguts sinó que funciona, d'una banda, en xarxa i, d'una altra, ens l'autoelaborem (Castells, The Rise of the Network Society, 2000); b) de la mateixa manera que ens calen educadors, metges i enginyers, pagesos i pastors espirituals, necessitem periodistes i opinadors. No són prescindibles perquè no podem pas arribar arreu i, en el món global, qui no s'informa és un pobrissó; i, finalment, c) la nostra llibertat no és absoluta, per molt que Sartre ho prediqués: estem condicionats pel nom, per ser benestants o pobres, haver tingut uns pares franquistes o republicans, etc. Ens construïm una cosmovisió en funció de la xarxa on ens belluguem, els missatges als quals estem subscrits i també les implicacions i compromisos que ens lliguen. Tot i així, som lliures: tenim més llibertat política i autonomia moral que la d'avantpassats sotmesos al senyor feudal, a l'eclesiàstic o a l'il·lustrat de torn. ¿És exactament així?

L'opinió pública no sorgeix de manera simple i anònima. Vostè em llegeix en aquest diari: això diu molt de vostè! Tots filtrem la informació que ens amara, per a protegir-nos de la contaminació o la insolació, com faríem en un ambient nuclear o al pic de l'estiu. On rau el problema?

Qui només accepta el que vol sentir esdevé esclau de la pròpia opacitat mental: mai podrà abraçar unes conviccions generoses, ni entendrà certes lluites socials ni gaudirà del “ho sento: estava fanatitzat, ara ho entenc”. Serà un obcecat. Força coneguts sovint em diuen: “Però..., tu ets diferent!” Ja m'ho sé: expressen que, en tractar-me, no coincideixo amb la imatge estereotipada per les meves conviccions, la meva professió, el que escric aquí... Massa gent vegeta dins una “bombolla mediàtica” on sobreviure, feta d'un diari, una televisió... Força ciutadans només distingiren persones “dolentíssimes” entre els qui ens vam arrenglerar per 400 quilòmetres l'11-S. Duien unes ulleres de fusta, que els donen aparent seguretat. Ep! Jo no sóc diferent: potser tampoc els conec prou a ells, però vull obrir la ment, dialogar, ben lluny de fanatismes feixistes. Corro un risc: que em clavin bolets físics o calúmnies morals. Ho assumeixo.

Si cada dia rebéssim articles plens de fel, ens quedaria un regust fastigós a la boca. Llibertat d'expressió i d'opinió, formar-se un criteri propi, contrastar les informacions i anar a les fonts, viatjar i conèixer gent d'altres cultures. Lluny de l'obcecació autoritària, també en informació, que enverina sovint les ments: fugim de llegir només el que ens agrada sentir, defugim la “matriu de medis” (Meyrovitz, 1985), un lligam subjectiu que governa la nostra opinió: mirem, pensem, raonem!

Ai!, si m'escoltessin alguns que, malauradament, deuen tenir filtrat aquest aparador!