La nació prescindible

Els Estats Units s'han cansat de fer de policies del món. Dessagnats en dues guerres inacabables, l'Afganistan i l'Iraq, els nord-americans demanen una treva. I el president, Barack Obama, sembla disposat a concedir-la vista la marxa enrere a l'hora d'intervenir contra el règim genocida de Síria. Al desastre estratègic de l'Orient Mitjà, s'hi ha de sumar la descoberta d'una trama d'espionatge a escala mundial orquestrada per les agències d'intel·ligència, la discutible lluita contra el terrorisme o l'ús indiscriminat d'avions sense pilot que sovint causen baixes civils. Tot plegat ha entelat el prestigi internacional de la superpotència i cada cop és menys cert l'aforisme de l'exsecretària d'Estat Madeleine Albright que va definir els Estats Units com la nació imprescindible.

Però aleshores, qui està en disposició d'ocupar el podi que els nord-americans amenacen d'abandonar? La Xina podria ser la candidata més ben situada. Un creixement econòmic que la converteix en la fàbrica del món i en el banquer dels Estats Units avalaria la candidatura. És clar que les seves contradiccions internes per fer quadrar un model capitalista en un estat comunista ja els tenen prou ocupats. Rússia i les ínfules imperials de Putin també aixequen el dit. Ben mirat, encara no han paït l'herència soviètica ni les màfies dels oligarques. I amb aquestes credencials poc crèdit obtindran. L'Índia és una democràcia superpoblada i amb una misèria endèmica, el Japó tot just comença a sortir de la recessió i els veïns no se'n fien ni un pèl, i la resta d'emergents, com ara el Brasil, prou feina tenen a casa. Amb aquest panorama podria ser el moment ideal per a Europa, l'oportunitat per al vell continent forjat en la tradició, la cultura i el coneixement. A Europa la democràcia forma part de l'ADN, el potencial econòmic és quantificable i l'estat del benestar, tot i que qüestionat, és un model. Però tot plegat és una utopia perquè els estats europeus estan massa ocupats en les batalles de campanar.