La festa

Demà hi ha els Bertrana, uns premis que els gironins –i les gironines també, és clar– esperem amb delit perquè ens hi retrobem amb els amics i coneguts després de l'estiu i ens alegrem de veure'ns. (A més, enguany els premis són solidaris, perquè recolliran diners dels assistents per al Banc dels Aliments: estic segura que les donacions seran un èxit). Per anar a la Nit dels Bertrana –que abraça el premi Bertrana, el Palol, el Carles Rahola, el Cerverí, el Muntaner i el Lletra–, ens mudem una mica i tot, per fer més goig, perquè als Bertrana s'hi senten sempre els discursos més abrandats, més independentistes, més compromesos. No cal dir que la nit és tot un acte de defensa i d'amor al país, a la llengua catalana, a la cultura que s'hi expressa i als creadors que la cultiven. Però no us penseu que això ve d'ara: el premi Bertrana ja va néixer reivindicatiu en una època –el 1967– en què era una proesa ser-ho; de fet va néixer, per subscripció popular, perquè els gironins van voler respondre amb un premi de novel·la en català al menyspreu cap a la nostra llengua de l'Ajuntament gironí franquista, que va crear un premi en què s'excloïa les novel·les escrites en llengua catalana. En els dies que vivim, la història del naixement dels premis Bertrana ens fa de mirall. L'esperit dels gironins que es van mobilitzar l'any 1967 és el mateix esperit dels catalans que aquests dies ens manifestem, ens mantenim ferms, no ens espantem i ens donem les mans al llarg de tot el país. I ho fem amb els nostres fills, és clar, i els ensenyem a estimar la pàtria i la llibertat amb coratge i respecte. Però el millor d'aquest esperit, el dels gironins del Bertrana de fa 46 anys i el dels catalans d'avui, el millor, dic, el que ens dóna sentit i força, és que tot això ho fem com una festa, amb el cor bategant, amb l'alegria tranquil·la que ens dóna la raó, i que l'endemà, els que poden, els que en tenen, s'aixequen aviat i se'n van a la feina.