La gran coalició
Les campanyes electorals a Alemanya són més avorrides que a Catalunya, França o els Estats Units, entre altres raons perquè els rivals no s'insulten ni es llancen els plats pel cap. Els electors no entendrien una actitud agressiva durant la campanya, si la nit mateixa de les eleccions ja s'han d'asseure en una taula a pactar un govern del màxim consens. La tradició alemanya des de la Segona Guerra Mundial, el sistema electoral i el mateix tarannà d'Angela Merkel apunten que, malgrat la quasi-majoria absoluta obtinguda diumenge, els cristianodemòcrates han de buscar un soci de coalició. Ara són els socialdemòcrates els que tenen la paraula. L'SPD no només ha de pair ràpidament una derrota severa, sinó que ha d'escollir entre ser el soci minoritari de Merkel al govern, o quedar-se a l'oposició i intentar preparar una alternativa amb possibilitats de guanyar d'aquí a quatre anys. La batalla interna ha començat entre l'antiga guàrdia del partit que ja s'està repartint eventuals càrrecs de ministres i els més joves que aposten per construir ponts amb els partits més petits de l'esquerra (Els Verds i Die Linke) per intentar un assalt al poder amb un discurs renovat i alternatiu a les properes eleccions.
I pel que fa a Merkel, tampoc no ho té tan fàcil. Curiosament, la més gran victòria del seu partit en 20 anys podria acabar afeblint-la. Fer un executiu en solitari pot causar-li problemes per aprovar les seves iniciatives legislatives (la cambra alta del Reichstag està controlada per una majoria d'esquerres). I les opcions de completar el seu govern amb un altre partit són limitades. Descartada l'esquerra de Die Linke, molts en el seu partit tampoc no entendrien una coalició amb Els Verds. Precisament perquè entre la gent de Merkel n'hi ha molts que s'oposen al pla de la cancellera de tancar les centrals nuclears. Així que la cancellera està abocada a entendre's amb l'SPD. Si els socialdemòcrates s'hi avenen, reclamaran canvis substancials en el programa de Merkel, com ara l'establiment d'un salari mínim interprofessional, augmentar fins al 49% l'impost de la renda als que ingressin més de 100.000 euros l'any i suavitzar les polítiques d'austeritat a la zona euro. Igualment, haurà d'acomodar en el seu govern una quantitat més gran de ministres socialdemòcrates que els liberals que ha tingut fins ara, ja que la proporció de vots de l'SPD és més gran. A més, a diferència de la gran coalició que Merkel ja va presidir entre 2005 i 2009, aquesta vegada els dirigents de l'SPD aniran amb peus de plom per evitar que la cancellera no acabi cremant-los, la qual cosa portarà necessàriament més inestabilitat al govern.
Segons com mogui les seves fitxes els propers dies, Merkel podrà refermar el seu lideratge en el govern o no. Una coalició l'obligarà a virar el rumb de les seves polítiques cap al centre. Però això no és greu. Fins ara Merkel ha demostrat ser especialment versàtil en les seves idees. Ha canviat d'opinió sobre temes tan diferents com ara l'energia nuclear, els impostos als més rics i el matrimoni homosexual. En canvi, l'escenari menys desitjat per la cancellera és un govern en solitari i en minoria al Bundestag. Això reforçaria el paper dels sectors més dretans del seu partit (especialment els socis bavaresos de la CSU), que podrien amenaçar de no votar algunes de les iniciatives més centristes de Merkel. O, fins i tot, podrien determinar la política europea de Berlín si se senten amenaçats per l'euroescepticisme creixent en sectors conservadors i liberals d'Alemanya. Fins ara, Merkel ha sabut liderar governs de coalició en què ella exercia d'àrbitre entre diferents partits. Aquesta és la paradoxa del resultat electoral alemany: potser ara que tindrà més diputats, ho tindrà més difícil per mantenir la seva autoritat.
