‘False friends'
Arran del creixement del sobiranisme català han sorgit moltes veus que ara, precisament ara, demanen pacte, negociació, diàleg, consens, entesa, concessions, comprensió... La majoria d'aquestes veus –encara que no totes– semblen nascudes per generació espontània. És a dir, semblem més fruit de la por i de l'estratègia que no pas d'una convicció democràtica essencial.
És evident que paraules com ara pacte, negociació, diàleg, i una tirallonga de sinònims homologable, no signifiquen gaire res si són aplicades en abstracte, si no són emmarcades en un context social i històric que pugui dotar-les de funcionalitat, precisió, sentit i credibilitat. Dia rere dia podem comprovar com aquests conceptes encomiables són condemnats a la ingravidesa i a la buidor. “El diálogo de sordos entre Catalunya y España es tremendo!” –s'exclama una presentadora de televisió–; “ni el catalanismo ni el españolismo son permeables a los argumentos del contrario” –diagnostica un articulista–; “la comprensión, la ley, el diálogo, la negociación y las concesiones son formas y contenidos de la política civilizada” –rubrica un filòsof orgànic–. Totes aquestes observacions estarien molt bé si fossin circumscrites a la tradició històrica concreta. Però, per bé que les miopies de l'ortodòxia són universals i tot segment ideològic corre el risc de reproduir-les, no es pot equiparar –per simple tradició i evolució històrica– el catalanisme amb l'espanyolisme. Qui ha destruït políticament, lingüísticament i econòmicament ha estat l'espanyolisme. Qui en l'Espanya recent ha tancat definitivament el diàleg a través d'una forquilla entre PP i PSOE, d'una banda, i Tribunal Constitucional, de l'altra, ha estat l'espanyolisme. Per tot això no és just que ara, precisament ara, s'escenifiqui un abstracte repartiment paritari de greuges i mancances.
Tot fa pensar que aquests nous apòstols conversos del diàleg tenen l'ànim de reeditar un segon esperit de la Transició, que, recordem-ho, ni va ser consensuada, ni pacífica, ni (gaire) negociada. Podria ser (i no se m'exaltin els lectors poc atents) que ni la negociació ni el diàleg fossin valors fundacionals. Habermas i Apel van descriure la “comunitat ideal de diàleg” com un marc en què hi ha simetria i igualtat entre els parlants. Allò primordial per a tot demòcrata és crear aquest marc de discussió equitatiu. La resta (la negociació, el diàleg i el consens) arribaria per pròpia inèrcia d'aquestes condicions. Si no és així, aquests idolatrats conceptes no són res més que false friends de la democràcia.
