Uns Jocs d'hivern a Barcelona
Pensar d'organitzar uns Jocs Olímpics d'hivern en una capital mediterrània com Barcelona sembla un acudit, encara que tingui l'aval dels Pirineus. I plantejar-s'ho en l'actual context de crisi econòmica i patiment social sembla, a més, una broma de mal gust, d'una inconsciència fenomenal. Tanmateix, em sembla que la candidatura de Barcelona-Pirineus és una aposta que cal valorar positivament.
Certament, els arguments per prendre's aquesta candidatura com un acudit i una broma de mal gust són diversos i nombrosos. N'hi ha d'econòmics, que són els que es deriven de l'actual context de crisi en què els recursos són tan escassos que a penes donen per cobrir les necessitats més peremptòries; per tant, no sembla que sigui una bona idea embrancar-se en cap projecte olímpic, ni que sigui per organitzar uns Jocs d'hivern menys majestuosos que uns Jocs d'estiu: la inversió que requereixen i la despesa d'organització que ocasionaran drenaran recursos que calen per a l'educació, la sanitat i l'assistència social.
També hi ha arguments esportius. No és cap requeriment que el país organitzador sigui una potència esportiva internacional, però en sembla una conseqüència lògica, per l'aprovació i l'atractiu que pot generar entre els seus ciutadans. No és el cas de Catalunya. Tret d'alguna individualitat, el nivell dels atletes catalans en les disciplines dels Jocs d'hivern és baix o inexistent. Més enllà de l'afició a l'esquí, que poca o molta n'hi ha, els esports d'hivern arrosseguen pocs practicants i menys espectadors, i no disposen d'instal·lacions adequades, els que en tenen.
Finalment, hi ha una tercera línia argumental que apel·la a l'oportunitat d'aquests esdeveniments per posar al dia les infraestructures. El cas de Barcelona 92. A mi em fa l'efecte que una ciutat i un país seriosos, que es preocupin pel progrés i el benestar dels seus habitants, han d'abordar les seves mancances sense excuses ni dilacions.
Ara: a tots aquests arguments se'ls pot donar la volta i convertir la candidatura olímpica de Barcelona-Pirineus en una oportunitat que paga la pena aprofitar. És probable que Barcelona pugui prescindir de la promoció d'uns Jocs d'hivern perquè té d'altres canals i ja està prou ben situada, però per a les comarques dels Pirineus els Jocs serien una plataforma com n'hi ha poques per donar-se a conèixer internacionalment i, a mitjà termini, convertir-se en una destinació turística per practicar-hi esports d'hivern, com ara ho són les estacions dels Alps o del vessant nord dels Pirineus mateix. Perquè la celebració d'uns Jocs d'hivern pot ser la pastanaga que, lamentablement, es necessita per cosir el territori amb les infraestructures que sembla mentida que encara li faltin, al país, com ara la doble via ferroviària per anar a Vic de què ha parlat aquests dies l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i que, efectivament, és més important que no pas la línia 9 del metro. I perquè, ni que sigui per no fer-hi el ridícul, la celebració d'uns Jocs d'hivern serviria per aixecar el nivell dels atletes catalans i completar esportivament Catalunya.
Arribats en aquest punt, la qüestió que es planteja és la de la data més idònia per abordar la candidatura. L'alcalde Trias sospesa si presentar-la pels Jocs del 2022 o bé deixar-la pels del 2026 o els del 2030. Encara que la designació no pot estar mai garantida, és veritat que Barcelona-Pirineus farà bé d'optar-hi quan tingui possibilitats reals de ser l'escollida. La decisió és urgent perquè el calendari fa que la candidatura s'hagi d'elevar al COI abans del 14 de novembre. L'agenda del COI no encaixa bé amb la de Barcelona, capital de Catalunya. La candidatura l'ha de presentar el COE, escaldat pel fiasco de Madrid 2020. I més endavant, a Barcelona-Pirineus li caldrà també la garantia que podrà fer les inversions necessàries i que hi haurà un programa de suport als atletes. Tot plegat, enmig del conflicte entre Catalunya i Espanya. Una altra raó per anar-ho enllestint.
