President Mas, Ai!

Li vaig dir quan va ser proclamat president de la Generalitat: “Senyor President, no és pas el mateix opinar, decidir, canviar, ordenar i executar, essent un oficial sortit d'acadèmia, que ostentant-ne el comandament de tota una divisió. No és ben bé el mateix convèncer un grupet d'amics de veritat, que un partit amb moltes branques –corcada alguna–, pseudolíders que esperen obrir botiga, una corbata manipuladora amb un calb al darrere, repartint vies a manta, falsos amics que pretenen ocupar el vostre lloc a la primera distracció. No és el mateix saber que el suport és total a la casa, que oir com cruixen envans i parets en recolzar-s'hi.

“Convergència ha envellit molt més de pressa del que es podia esperar. No ha evolucionat políticament i vós, senyor President, que sou un home convençut, valent, decidit i en certa manera llançat, heu entrat en un encreuament amb preferència i, així i tot, us surten cotxes per tots costats. De parlar dels inicis amb respecte de l'orgull de les senyeres al balcó, s'ha acabat com una rutina, sovint oblidant-se del fet. De cantar Els segadors amb l'ànima, ara molts canten amb veu trencada no pas per l'emoció, sinó pel desconeixement de la segona part “que tremoli l'enemic, en veient la nostra ensenya”. De veritat, President, que feu patir els que us tenim afecte, respecte i consideració. Si el que feu amb el cor i la millor voluntat patriòtica és versemblant i té possibilitats d'arribar a bon port, per què se us veu gairebé sempre lluitant en solitari, almenys públicament?

“En els moments de debilitat del partit del govern, tots els demòcrates catalans havien d'haver fet pinya, oblidant els interessos polítics, les diferències que en el fons no en són: sols són matisos! Passarà l'oportunitat que no havia tingut lloc en els últims 82 anys d'assolir una independència o bé un estatus econòmic financer que permetés administrar-nos i representar-nos a Europa i al món econòmicament, comercialment i industrialment, i presentar-nos artísticament i culturalment, de manera totalment destriada perquè quedi clar què és Catalunya i qui la seva gent.

Si els observadors –espietes– que tenim pertot arreu haguessin observat signes d'unió entre tendències, l'actitud del govern hauria estat una altra. L'esperit individualista que els catalans portem a la sang, en aquest cas, no juga. On van ara amb terceres vies, si les primeres encar fan el fet i les segones just s'han estrenat. La meva mare deia: “No vols caldo? Tres tasses!” Mireu de riure tant com podeu, President. Destapa, relaxa, anima i desconcerta l'interlocutor. L'expressió de preocupat sols serveix a l'enemic. Les vostres paraules en el debat del Parlament de dimecres passat haurien de penetrar i restituir l'oïda a dos milions de catalans afectats d'orella. Són la balança, President, la balança!