El retorn de la política

Ha tornat la política. Al Facebook, per exemple, que és un dels nous miralls de les relacions humanes, hi té una presència creixent. Aquells missatges de naturalesa banal i una mica impúdica que hi predominaven, a l'estil de: aquí em teniu: matant l'aranya, o els dinars amb la família, o els passejos amb el gos, o les festes amb la colla i les fotografies on encara s'hi exhibien cabelleres abundants i tota aquella espuma dels dies que intercanviàvem amb els amics, han estat progressivament substituïts per les notícies de combat. Ja m'imagino que depèn de la xarxa d'amistats que té cadascú –que deu ser, per cert, una manera de definir la pròpia personalitat– però en general, diria que era una evolució inevitable. Com no aprofitar tanta vitalitat, tanta agilitat i tanta velocitat per a l'activisme? I com mantenir la lleugeresa en temps de tanta transcendència? Perquè, de fet, el que realment ha canviat és l'aire dels temps. Ha retornat la política encara que ho hagi fet amb una altra aparença, amb un tarannà més escèptic i desconfiat, rebutjant els camins convencionals i les respostes més acadèmiques. És com si tots plegats haguéssim entès i assumit la màxima que diu que el problema dels que no s'interessen per la política és que seran governats per gent a qui sí l'interessa. L'impacte de la crisi ha deixat al descobert tota la carcassa més humil del sistema: les limitacions i esclavituds de les formacions polítiques, les complicitats i connivències entre determinades elits i les regles viciades i injustes que sempre afavoreixen i perjudiquen els mateixos. No sé si vostè participa activament en l'espai que proposen aquestes xarxes socials i no sé quin peu calcen les seves amistats, però les meves, que són més aviat heterogènies, em proporcionen diàriament una selecció de notícies esporgades de la premsa convencional i de la més alternativa que et deixen a un pas de sortir al carrer. L'esclat de l'independentisme que ha arrossegat i descol·locat els líders polítics és un exemple de les inèrcies que ha desencadenat aquest nou protagonisme popular i la convicció que les mobilitzacions i les ruptures són imprescindibles. L'èxit del Procés Constituent, que aquesta setmana va reunir a les Ribes del Ter pràcticament un miler de persones, n'és un altre. Un exemple més omnímode, més ambiciós, que entén que les nostres misèries no tenen Madrid com a únic responsable, que retornen l'esperança de construir una societat més justa i habitable, més atenta a les desigualtats i al benestar de les persones. La política ha tornat perquè torna a tenir sentit. Perquè transcendeix les costures d'un sistema sense ànima i d'una legalitat vigent que ara són majoria els que ja identifiquen amb la llei de la selva, és a dir, aquella que els lleons defensen perquè els afavoreix. I és per això que al Facebook, els amics ja no m'ensenyen la foto del nen amb el jersei nou sinó la imputació dels directius d'una entitat bancària.