La sentència

D'entre totes les manifestacions de la malignitat humana, una de les més aterridores és la Síndrome de Münchhausen, el trastorn mental que empeny els progenitors a infringir dolor als seus propis fills o fins i tot a causar-los la mort. És aviat per saber si aquesta malaltia s'ha apoderat de Rosario Porto, la dona empresonada a Galícia acusada de la mort de la nena xinesa que va adoptar onze anys enrere. Ara mateix la veritat s'enfronta a tres possibilitats: que la síndrome hagi ensalvatgit aquesta dona fins a convertir-la en una assassina; que hagi vessat sang amb calculada fredor per poder cobrar una herència; o que simplement es traci de la víctima innocent d'una investigació equivocada. Totes tres alternatives són possibles i totes tres igualment esgarrifoses, fins i tot la tercera, perquè això voldria dir que l'autèntic assassí campa lliure, qui sap si a la recerca d'una altra nena. El relat esfereïdor del cas –del qual en desconeixem encara detalls transcendentals–, les contradiccions de l'acusada, la seva rialla nerviosa quan la van detenir, el canvi de la versió inicial davant el jutge, el testimoni dels professors de música als quals la nena va dir que la seva mare li donava pastilles per matar-la... tot plegat apunta cap a una direcció inexorable que confirmaria la capacitat humana d'envilir l'espècie amb noves i sorprenents atrocitats. Mentre la justícia fa el seu camí, però, ja hi ha una sentència dictada i va en contra dels milers de pares i mares que estan pendents d'alguna adopció a qualsevol país del món. Que una mare mati el seu fill biològic no farà que les mares deixin d'engendrar, però que una mare adoptiva esdevingui botxí del preuat tresor que li van confiar desgraciadament tancarà l'aixeta de futures adopcions.