Casats amb el viaducte

El dibuix, original d'Àngel del Pozo, es va publicar I'any 2002. Ara fa, per tant, onze anys. Llavors, tot eren projectes i alegries. Una de les més esperades era I'enderroc del viaducte del tren al seu pas per Girona, que s'havia de substituir per un corredor subterrani alhora que es feien els túnels per al tren d'alta velocitat. Amb tota la ironia, el dibuixant ja començava I'enderroc, mentre un tren carregat de xais passava per damunt de l'Onyar, ignorant que les obres ja estaven iniciades!

El pas subterrani s'havia de perllongar fins al final de barri del Pont Major i així el nou accés del pont sobre el Ter, a I'altura del Trueta, –actualment abandonat– hauria permès un nou vial que alliberaria aquell barri del trànsit intens. En aquests darrers anys, ha anat escampant-se el desencant, en comprovar la falta de liquiditat de l'Estat. Cada vegada, ha resultat més quimèric esperar que pensessin en la nostra ciutat i invertissin una ingent quantitat de diners per una obra com aquesta. Quan varen tenir via lliure per al TAV, la resta els va importar ben poc. I entre nosaltres ja ens hem fet a la idea que aquesta generació –i potser les que vindran– haurà de continuar convivint amb el viaducte. Conscients d'aquesta realitat, ara, el consistori ha començat a donar idees per fer-ho més amable i útil per als ciutadans.

El primer que convindria desencallar és el començament del carrer Bonastruc de Porta en la confluència amb la carretera Santa Eugènia. L'aspecte d'aquell tram és més propi del Bronx que d'un espai en ple centre
de la ciutat. Durant molts anys –tants com els que van des de la mateixa construcció del viaducte–, la casa
del carrer Santa Eugènia on avui hi ha un locutori s'havia d'enderrocar perquè és a fregar les vies i hom no pot ni imaginar què passaria si un maquinista es despistés, com ja ha passat recentment a Santiago de Compostel·la.

Tot aquell tram de carrer ha quedat marcat per les indecisions del que havia de succeir amb el viaducte: si encara s'havia d'eixamplar, o si, pel contrari, aniria a terra. Aquesta incertesa ha convertit el lloc en un espai degradat. Les persones hi accedeixen, saltant obstacles, perquè és un pas transversal necessari per evitar
el trànsit rodat. En alguns trams, la presència del viaducte s'ha fet més amable quan ha estat possible que s'hi enfilessin les heures, convertint l'impacte del ciment en uns jardins colgats que s'allargassen entre pilar
i pilar.

Desgraciadament, això no ha estat possible en tots els trams, i potser el primer que caldria seria estudiar la seva prolongació en tot I'espai. D'altra banda, el viaducte ha estat propici per a un il·limitat aparcament de vehicles i un excusat públic per satisfer íntimes necessitats. I si així seguís, aquell indret continuaria essent un cul-de-sac, on les botigues tanquen les seves portes per falta d'al·licients per als vianants. S'admeten idees: ara és I'hora.