El neoindependentisme
El neoindependentisme ha comès un error de principiant, el de voler fer un viatge sense saber-ne el camí. És un error greu a hores d'ara, en què qualsevol, per anar al costat de casa, consulta el GPS i s'orienta. El neoindependentisme és aquest gruix de la societat catalana que, d'ençà de l'Onze de Setembre del 2012, es va convertir. A mi em recorda episodis de la tradició evangèlica, com el de la conversió de Saule, que després va prendre el nom de Pau de Tars. Així, als neoindependentistes se'ls va aparèixer el Senyor en forma d'estelada i els va dir: “Seguiu-me.” La llum del Senyor era tan forta que Saule va quedar enlluernat durant tres dies i no hi veia res, per això els companys el van haver d'agafar de la mà i acompanyar-lo fins a Damasc. Així també, els neoindependentistes han quedat enlluernats per l'aura de l'estelada, per bé que en el camí cap a la independència no hi ha companys per agafar-se de la mà. El neoindependentisme és un fenomen del segle XXI que té més a veure amb les noves tecnologies que amb l'estratègia política i jurídica. És una mobilització de web i gigafoto que es felicita a si mateixa després de demostrar que és la minoria majoritària a casa seva. És una part del tot que es dóna copets a la pròpia esquena, contenta d'haver-se conegut. És l'onanisme de present, després del passat oníric. El neoindependentisme té a veure, només, amb una de les tres potes necessàries per resoldre la qüestió nacional: la del moviment popular. Les altres dues (el suport de la intel·lectualitat i els polítics revoltats) no hi són. Pel que fa a aquests últims, la revolta té dos handicaps: s'ha de donar la cara cada quatre anys i, tant el Parlament com el govern són de fireta. I a una política de fireta li correspon una revolta de fireta. Siguem coherents. El neoindependentisme té un peu coix: el suport intel·lectual. Potser és que la intel·lectualitat, per la crisi d'idees, ha desaparegut arreu. Però a Catalunya, de segur. Els referents han desaparegut i no se n'han generat de nous. Gràcies a Google tothom ja és prou savi. Bufons i altres vedets de l'espectacle ens pensen ara el futur. El neoindependentisme es mou per una màxima: si més no, intentem-ho. Amb aquest nivell argumental, ja podem començar a cantar les absoltes.
